MOTOLINÍA

Entre els anys 1482 i 1491 va néixer a Benavente, Zamora, un nen que va ser batejat amb el nobre de Toribio. Als disset anys d'edat va ingressar en l'orde franciscà i va adoptar el nom de Toribio de Benavente, en honor al nom de la vila on es trobava el seu ordre. Allí va romandre veient la vida pròpia d'un monestir fins que Fra Francisco dels Àngels (conegut com a cardenal Quiñones), en qualitat de ministre general de l'Ordre de Sant Francesc, va designar a fra Martín de València com a responsable d'una expedició evangelitzadora en el Nou Món. Fra Martín havia de triar també a altres onze frares perquè l'acompanyessin en la missió. Entre els elegits hi havia fra Toribio de Benavente.

Els altres deu van ser: fra Francisco de Soto, fra Martín de Jesús (o de la Corunya), fra Juan Suárez, fra Antonio de Ciudad Rodrigo, fra García de Cisneros, fra Luis de Fuensalida, fra Joan de Ribas, fra Francisco Ximénez i els llecs: fra Andrés de Còrdova i fra Juan de Pals. Com eren dotze, se'ls coneix com els dotze apòstols de Mèxic.

No serien els primers missioners a anar a Mèxic. Ja abans, en 1523, havien arribat tres franciscans flamencs: fra Juan de tes, fra Joan de aora i fra Pedro de Gant, a més d'altres missioners.

Els dotze apòstols franciscans van partir de Sanlúcar de Barrameda, el 25 de gener de 1524 i el 5 de febrer van arribar a les illes Canàries, per després continuar per l'Atlàntic.

Després de creuar l'oceà, el 5 de març arriben a Porto-Rico (Puerto Rico), el 13 d'aquest mateix mes arriben a l'illa de l'Espanyola, a Santo Domingo, el 30 d'abril visiten l'illa de la Trinitat i finalment el 13 maig 1524 van desembarcar a San Juan d'Ulúa, Veracruz. 

Després van prendre camí a peu cap a la Ciutat de Mèxic.

En passar per Tlaxcala, els indígenes acostumats a veure els espanyols ben vestits, es van sorprendre al veure als frares que caminaven descalços, dormien a terra, tapant-se amb mantes per al fred i només menjaven truita amb Xile i fruites i estaven "prims" com descrivís d'ells Bernal Díaz del Castell. Tan sorpresos estaven que els van començar a cridar, en to de llàstima, "Motolinía". Fra Toribio de Benavente els va preguntar el significat d'aquest terme náhuatl i li van contestar que allò significava "pobret", "infortunat" o "desgraciat". A Fra Toribio li van agradar aquests adjectius i va decidir adoptar aquesta expressió com el seu nou nom, dient: "Aquest és el primer vocable que sé en aquesta llengua, i per que no se m'oblidi, aquest serà d'aquí endavant el meu nom". I des de llavors se li coneix com Fra Motolinía.

Hernán Cortés es va assabentar de l'arribada dels frares i va manar a organitzar un comitè de recepció per donar-los una calorosa benvinguda. I així, entre el 17 o 18 juny 1524, Fra Motolinía i companyia van arribar a la Ciutat de Mèxic, descalços, sense diners, només vestits amb els seus hàbits trencats i portant una cèdula real expedida per Carlos V. Van ser rebuts pel propi Cortés, els seus militars com Pedro d'Alvarado, fra Bartolomé de Olmedo, Cuauhtémoc, cacics i altres principals de Mèxic, amb molta solemnitat. Cortés i altres soldats van intentar besar les mans als frares, però aquests es van negar, així que es van conformar amb besar els hàbits. Els van oferir regals i també els van rebutjar. 

Els que no cabien de la seva sorpresa eren els indígenes en veure com els espanyols més rics i poderosos els qui tenien fama d'arrogants i altius, s'agenollaven amb tanta reverència per besar els hàbits a persones petites, febles, amb parracs i que tenien aspecte més aviat de captaires que sacerdots. Fra Juan de Torquemada descriuria: "Els Indis anaven darrere d'ells (dels frares), com els nois solen seguir als que causen novetat, i es maravellaven de veure'ls amb tan desarrapat vestit, tan diferent de la elegància i gallardia que en els soldats espanyols havien vist ". 

Cortés va fer així aquests honors als frares, amb el propòsit de demostrar als nadius, la importància del ministeri d'aquests religiosos malgrat el seu aspecte.

Entre 1524 i 1527, Toribio de Benavente, àlies Motolinía va ser guardià del convent de Sant Francesc a la Ciutat de Mèxic. Evangelitzava i ensenyava diversos oficis als indígenes, aprenent a estimar i aprenent la seva llengua, el náhuatl com abans havien fet Fra Pedro de Gant, Fra Luis de Fuensalida i Fra Francisco Ximénez.

Després (en 1527) va ser guardià del convent de Sant Antoni de Texcoco.

En aquella època vaig I catequitzar UN indi anomenat Cuauhtlatoatzin

Fra Motolinía va seguir evangelitzant arribant a Guatemala i al Yucatán, al sud ja Michocoán i Jalisco, al nord-oest, va participar en la creació d'un convent a Puebla i en l'evangelització de tot Mèxic. Motolinía volia que la colonització fos el menys cruel possible i es donés un tracte digne i més humà als nadius, en una època en què als indígenes se'ls tractava com si fossin animals. Igual que Basc de Quiroga i Fra Bartolomé de les Cases, Motolinía es va caracteritzar per defensar els indígenes contra els abusos que es cometien en ells. Això li va atreure conflictes amb les autoritats de la Ciutat de Mèxic constituïdes per la primera i Reial Audiència.

De 1555 en endavant, se sap molt poc de Motolinía, encara que va continuar ocupant llocs importants dins de l'Ordre i que va ser l'últim supervivent dels Dotze en la Nova Espanya i el més notable d'ells. Motolinía va morir al convent de Sant Francesc a la Ciutat de Mèxic, segons sembla, el 9 d'agost entre 1565 i 1569. El aquesta sepultat a Cañada Morelos Pobla

A més d'això va escriure molt, de manera que aquell franciscà que arribés al Nou Món descalç, flac i esparracat, estamparia la seva empremta en la història de Mèxic i ha deixat un ric tresor informatiu que permet conèixer la problemàtica, interessos, intrigues i inquietuds que van envoltar als protagonistes de la conquesta i les missions religioses. També la seva obra convida a endinsar-se a les meravelles de la civilització asteca ia la riquesa de la llengua náhuatl amb els seus etimologies. Es va avançar al seu temps en ser un dels pioners en pro dels drets dels més necessitats, en una època en què els nadius eren discriminats pitjor que un animal.