365 BONS DESITJOS PER A REPARTIR AL LLARG DE L´ANY

L´HOME DELS NASSOS

Si estem atents, avui i només avui, ens podem trobar pel carrer amb el fabulós Home dels nassos, un personatge que té tants nassos com dies li queden a l´any.

Tradicionalment, se sol explicar a la mainada que en aquest dia surt l'home dels nassos, una persona que té tants nassos com dies té l'any. Els nens s'imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre a l'any li queda només un dia per acabar. Per arrodonir la broma, se solia dir als nens que se l'acabava de veure passar per algun carrer proper, per tal que correguessin a veure si el podien trobar.

Actualment, en algunes ciutats o pobles s'organitza una cercavila amb un capgròs representant l'home dels nassos.

A Barcelona era tradició de trobar l'Home dels nassos a les 12 en punt a la plaça del Palau, davant la Llotja, dalt d'un cadafalc perquè tothom el vegi mocar-se amb unes quantes dotzenes de llençols els 365 nassos que s'espera que tengui per tot el cos, ja que no li caben a la cara.

LA SAGRADA FAMILIA

Avui és el dia de la Sagrada Familia, un dia que ens convida a reflexionar sobre la nostra família. De famílies perfectes en deu haver ben poques, perque les families estan fetes per persones i les persones estem ben lluny de ser perfectes, però, per a tos els nens , la seva familia es la seva primera escola. A casa aprenem qué és l´amor, la confiança, la solidaritat, la joia, el respecte, la diversitat i la llibertat...

Precisamen, per a celebrar el día d´avui, us deixo unes paraules de la Mare Teresa de Calcuta que ens ajuden a veure als pares quiena es la nostra tasca educativa amb els nostres fills:

Ensenyaràs a volar, però no volaran el teu vol.

Ensenyaràs a somiar, però no somiaran el teu somni.

Ensenyaràs a viure, però no viuran la teva vida.

No obstant això, en cada vol,

en cada vida, en cada somni,

perdurarà sempre la petjada del camí ensenyat

SANT ESTEVE

Sant Esteve és el dia que ve després de Nadal, això és, el dia 26 de decembre.

A Catalunya, és tradicional que la família es reuneixi a menjar amb l'altra meitat que no havia pogut el dia anterior.
A Barcelona és tradicional menjar canelons de primer i pollastre farcit o tall rodó de segon. De postre sempre cauen neules i torrons.
Hi ha una tradició prou estesa que fa que els més menuts de la casa hagin d'enfilar-se damunt d'una cadira per dir un vers en veu alta. Si a la gent gran els agrada, el nen s'endurà uns quants calerons de premi.
Al País alencià la mateixa festivitat es coneix com Segon dia de Nadal o Sant Esteve. La tradició és menjar amb la familia paterna, ja que el dia de Nadal es fa amb la familia materna.
A les Illes Balears la mateixa festivitat es coneix com a Segona festa de Nadal o Sa mitjana festa.
Aquest és un vers típic que solen recitar els infants de la família:

Sóc petitet així
no conec ningú
només el papa, la mama,
les neules i els torrons.
I aquí tinc una butxaqueta
per ficar-hi calerons!!!

25 DE DESEMBRE

BON NADAL!!!!

INTERCULTURALITAT AL NADAL

Com es viu el Nadal en altres països del món?

En Alemanya, per exemple, el dia de Nadal, els nens esperen amb impaciència els regals. Quan sona una campaneta (que està col·locada darrere de la porta del saló), els nens surten corrent perquè saben que sota arbre es troben els seus regals, però...no podran obrir-los fins que no cantin la tradicional nadala de Nit de Pau "Stille Nacht, heilige Nacht".

En Bèlgica tenen per costum sortir a patinar el dia de Nadal després del típic menjar familar. La família al complet es posa els patins i es llisquen pels rius gelats. San Nicolau, visita el 4 de desembre als nens de la ciutat per a comprovar que han estat bons i dos dies més tard regressa per a deixar regals i caramels a qui s'ha portat bé i una rameta en la sabata als més entremaliats.

Als finlandesos els agrada penjar de les branques de l'arbre de Nadal fileres de banderes de diferents països com símbol de l'agermanament entre pobles i cultures. Tenen una antiga tradició: el "pikkujoulu" o "Petit Nadal", que consisteix en fer les decoracion de la llar durant els dies previs a la Nit de Nadal després de la jornada laboral.

En França els Nadal comencen el 6 de desembre amb l'arribada de San Nicolau, que porta regals als nens, encara que l'ambient nadalenc es pot respirar des del 25 de novembre, dia de Sainte Catherine. Està molt estès el calendari d´Advent i cada dia que passa cal obrir una de les seves finestres.

La gran majoria dels irlandesos són catòlics, per això les tradicions nadalenques del país estan molt influïdes per aquesta confessió. Una de les tradicions més singulars de la decoració nadalenca a Irlanda són les veles. Es col·loca una gran vela blanca en l'entrada de la casa o en alguna finestra. Aquesta vela l'encén el més petit de la casa la Nit de Nadal, un símbol per a donar la benvinguda a la Sagrada Família i només podrà ser apagada per una nena o una dona que es digui María.

En Itàlia l'última nit de l'any, "Notte digues Capodanno", és típic menjar-se un plat de llentilles abans de sortir a l'habitual festa en alguna de les discoteques del lloc. A les dones les hi regala aquesta nit lencería de color vermell perquè tinguin sort l'any següent. En Roma i Nàpols, a l'arribar les dotze de la nit, llencen les andròmines velles per a començar el nou any amb bon peu.

"Un regal, un poema", aquest és el lema nadalenc a Letònia. El costum letona diu que en la Nit de Nadal just després del sopar, cal buscar al costat de l'arbre els regals, però ningú podrà agafar el seu sense abans recitar un petit poema. Altre costum és reunir troncs de fusta i encendre amb ells fogueres en cap d'any amb la intenció d'acabar amb tots els infortunis i problemes abans del nou any.

En Polònia el belén tradicional inclou titelles. En el pessebre hi ha un petit escenari teatral per a les marionetes. Se solen representar clàssics episodis del naixement de Crist i històries satíriques i costumistes. La Nit de Nadal tota la família es reuneix per a sopar i en totes les taules es col·loca un cobert més del normal i una fulla d'hòstia que els comensals parteixen com símbol de reconciliació.

Els nadal del Regne Unit sense el tradicional vesc no serien el mateix. Protegeix contra els dimonis i porta la sort a les llars. El Nadal a Gran Bretanya no seria el mateix sense els "crackers", petards que esclaten al partir-se en dos. Aquests, contenen un barret, un regal sorpresa i un acudit.

A causa de els excessos d'alcohol que es cometen en Suïssa durant les celebracions nadalenques, ha aparegut una associació que s´anomena "Nas Vermell", i que vigilen als conductors que semblen estar una mica beguts i s'oferixen a dur-los en el seu cotxe fins a la seva casa. El 6 de desembre és el dia de Sant Nicolau, a qui li acompanya el seu ajudant Schmuzli, que en alemany vol dir "qui riu per dintre". Els dos visiten a tots els nens i comproven en el seu quadern que s'han portat bé. Si és així, els donen uns paquetets amb dátiles, nous, mandarines, figues i xocolata.

En països de l'altre hemisferi com Austràlia el nadal té la peculiaritat que se celebra durant l´estiu, pel que el clàssic ambient nadalenc de neu i fred al que estem acostumats, allí es transforma en platges i Santa Claus estiuencs.

En Filipines, un dels pocs països de tradició catòlica majoritària en la seva població, ja que va ser colònia espanyola, se celebra el nadal de forma molt similar a la nostra, amb missa del gall inclosa i amb altres tradicions resultants de les antigues que tenien els habitants d'aquestes terres, amb unes altres que els van arribar des de la vella Europa.

Els llums d'argila cobrixen les parets de les llars de la Índia igual que es fa durant la festivitat hindú de Diwali. A més les flors de pasqua decoren multitud d'esglésies durant la missa del gall.

La tradició de Babushka és pròpia de Rússia, segons la llegenda es tracta d'una figura nadalenca que reparteix regals entre els nens bons ja que va declinar anar a veure a Jesús amb la resta de savis a causa del fred.

Cada país té els seus costums, cada lloc té la seva tradició però tots d'una manera o un altre celebren els seus respectius nadal.

EL DREIDEL

Aquest dies els nostres germans jueus celebre la festa de la Khanukah. En ella el Dreidel és un element important.
Un Dreidel és una mena de baldufa amb quatre cares amb una lletra hebrea a cada costat. L'utilitzen els nens i nenes especialment durant Khanukàh, el joc consisteix en fer girar el Dreidel i fer apostes. Nens i nenes solen jugar amb un pot de gelten, que són monedes de xocolata cobertes de paper d'alumini de color or, o també es pot jugar amb dolços, fruits secs, panses de raïm....

Dreidel és una paraula en jiddisch que ve de la paraula alemanya "drehen", que significa "torn". En hebreu, el Dreidel s'anomena "sevivon", que prové de l'arrel "Savova" i també significa "torn".

Orígens

Un joc semblant al joc del Dreidel va ser popular durant el govern de Antíoc. Durant aquest període els jueus no eren lliures de practicar la seva religió obertament, així que quan es reunien per estudiar la Torà en portaven. Si els soldats van apareixien, ràpidament amagaven el que estaven estudiant i es posaven a jugar.

Significat de les Lletres Hebrees del Dreidel

Un Dreidel té una lletra hebrea a cada costat. Fora d'Israel, les cares són: נ (Nun), ג (Gimmel), ה (Hei) i ש (Xin), que representen la frase hebrea "Nes Gadol Haià Xam". Aquesta frase significa "un gran miracle va passar allà [a Israel]."
Després que l'Estat d'Israel va ser fundat l 1948, les lletres hebrees s'han canviat pels dreidels utilitzats a Israel. Es van convertir en: נ (Nun), ג (Gimmel), ה (Hei) i פ (Pei), que representen la frase hebrea "Nes Gadol Haià Po". Això significa "un gran miracle va passar aquí".
El miracle fa referència en les dues versions de la frase en hebreu al miracle de l'oli de Khanukàh, que va durar vuit dies, en lloc d'un.

EL SENTIT DEL NADAL

Cal recordar que el Nadal no són llums al carrer i diners per a gastar a les botigues. En mig de l´Advent us proposo un petit video que ens regala un grapat de valor que farien més maca la vida de tothom

LA CORONA D´ADVENT

La corona de l´Advent és simbòlica. Cada un dels elements que la formen té un sentit:
LA RODONA
Es la eternitat, tot lo contrari del temps, que passa i s´en va.


EL QUATRE
És la totalitat del món. Hi ha quatre punts cardinals i quatre Evangelis. Les quatre espelmes signifiquen que Déu estima tothom.


LA LLUM
La salvació. A les fosques no veiem res, podem caure i fer-nos mal. Quan no entenem alguna cosa acostumem a dir “No ho veig”. Per a veure ens cal la llum.

EL VERD
La vida. Les fulles de molts arbres han caigut a la tardor, però hi ha altres arbres que les conserven i ens recorden que la primavera retornarà.

L´ADVENT

Advent significa “vinguda”.
Quan els primers cristians parlaven de l´Advent es referien a la última vinguda de Jesús, a la fi dels temps.
Anys desprès es va començar a celebrar el Nadal i l´Advent es va referir també a aquella vinguda històrica de Jesús.
Finalment aquest temps litúrgic va adquirir un tercer sentit: Jesús ja ha vingut i tornarà, però ara, cada dia està en mig nostre i qualsevol cosa que fem per una altre persona li estem fen a Jesús.
El diumenge dia 29 de novembre ha començat l´Advent d´enguany. Era el primer dia de menjar la xocolata dels calendaris que aquest any han venut els alumnes de sisè.

JAI

Aquest video es titula Jai,vida en hebreu. És un curtmetratge presentat a un Festival de cinema jueu. És molt interessant per que ens permet veure como dos avis (en yidish bobe significa iaia i zaide avi) expliquen als seus néts un tema escabrós. Educar és un art i aquesta parella uns artistes.

ANY LITURGIC

L'Església catòlica va començar celebrant només el diumenge i la Pasqua però de mica en mica es van anar afegint festes amb la intenció de recordad l'obra salvadora del Senyor en dies determinats al llarg de l'any. Així cada setmana, el diumenge, commemora la resurrecció, i una vegada cada any la celebra especialment, juntament amb la seva passió, en la màxima solemnitat de la Pasqua. La Pasqua és més gran de les festes cristianes.

L'Any Litúrgic s'inicia el primer diumenge d'Advent que s'escau normalment a finals del mes de novembre o a principis de desembre i acaba la setmana 34 del temps ordinari amb la celebració de Crist Rei de l´Univers (aquest any escau el proper diumenge)

Advent: Dura 4 setmanes. Ornaments morats.

Nadal: Des de la nit del 24 de desembre fins a la festivitat del Baptisme del Senyor. Orna

Temps Ordinari: 33 o 34 setmanes que acaben en el Diumenge de Crist Rei. Ornaments verds.s blancs.

Quaresma: Des del dimecres de Cendra al Diumenge de Rams. Ornaments morats.

Triduum Pascual:
Dijous Sant. Ornaments blancs.

Divendres Sant. Ornaments vermells.

Vetlla Pascual (Dissabte Sant). Ornaments blancs.

Temps Pascual: Des del Diumenge de Pasqua de Resurrecció (ornaments blancs), fins al Diumenge de Pasqua de Pentecosta (ornaments vermells).

Temps Ordinari: 33 o 34 setmanes que acaben en el Diumenge de Crist Rei. Ornaments verds.
L'Església Catòlica ha establert tres cicles litúrgics, A, B i C que se succeeixen repetidament i que permeten que es pugui llegir la major part de la Sagrada Escriptura.

Sant Carles Borromeu

Avui és San CarlesBorromeu i com hi ha deu alumnes a Religió que porten e seu nom, aprofito per a felicitar-los i recordar la vida del seu Sant patró.

Sant Carles, el nom del qual significa "home prudent", ha estat un dels Sants extraordinariaments actius a favor del poble, un home que va prendre molt seriosament aquella frase de Jesus: "Qui estalvia la seva vida, la perd, però el que gasta la seva vida per MI, la guanyarà"
Perquè va desgastar totalment la seva vida i les seves energies per ajudar als més necessitats va morir relativament jove. Deia que un bisbe massa curós de la seva salut no arriba mai a ser Sant i que a tot sacerdot i a tot apòstol ha de sobrar-li feines per fer, enlloc de tenir temps de sobra per perdre.

En Carles Borroneu va nèixer a Arjona (Itàlia) el 1538. Des de jove va donar senyals de ser molt consagrat als estudis i exacte complidor dels seus deures de cada dia. Als 21 anys va aconseguir el doctorat en Dret a la Universitat de Milà. Un germà de la seva mare, el Cardenal Médicis, va ser nomenat Papa amb el nom de Pietós IV, i aquest, admirat de les seves qualitats va nomenar Carles com a Secretari d'Estat. Més tard, va renunciar a les seves riqueses, es va ordenar sacerdot, i després va ser bisbe i es va dedicar per complet a la tasca de ajudar a la gent.

Sant Carles va fundar 740 escoles de catecisme amb 3000 catequistes i 40000 alumnes. També va fundar més de 6 seminaris per formar sacerdots ben preparats, i va redactar per a aquests instituts uns reglaments tan savis, que molts bisbes els van copiar per organitzar segons ells els seus propis seminaris. Va morir quan tenia amb 46 anys, el 4 de novembre de 1584.

La Carla Rubio, en Carles Armengol, en Carlos Casal, en Carlos Delgado, la Carlota Martínez, la Carlota Ripoll, la Carolina Borrell, la Carolina Del Castillo, la Carolina Hernández i la Carolina Silva poden estar ben contents i contentes de dur el nom d´un Sant tan inteligent, bondadós i maco.

A tots i totes els hi desitgem un bon día del Sant.
(També a qualsevol Carles, Carlos, Charli, Carolina, Carlota, Carola o Carla que s´apropi a llegir)

UNS VIDEOS DEL NADAL

És difícil trobar material bo per explicar Evangelis, per això comparteixo amb tots una troballa molt adient per explicar el Nadal. Esta, com podeu veure en varies parts (coses del you tube)

RECEPTA PELS PANELLETS

Ingredients
500 grd'ametlla mòlta
500 grde sucre glas
1de ratlladura de llimona (part groga)
100 ml de clares d'ou

Pas 1º

Amb les mans ben netes barrejem l´ametlla mòlta amb el sucre i les ratlladures de llimona. Tot seguit afegim les clares muntades a punt de neu ben a poc a poc, barrejant fins obtenir un masapà dens.

Dividir aquest masapà a parts iguals i preparar els panellets de diferents sabors.

Un cop elaborats, posar-los en una safata folrada amb paper de forn i coure´ls al forn ja calent (220ºC.) durant 8-10 minuts. Retirar-los i deixar-los refredar.

Pas 2º

PANELLETS DE LLIMONA: 200 gr. de massapà, 3 culleradetes de ratlladura de llimona i sucre glas. Barrejar el massapà amb la ratladura de llimona, fer boletes i arrebossar-les amb sucre glas.

PANELLETS DE CAFÈ: 200 gr. de massapa, 1 sobre de cafè soluble i sucre glas. Barrejar el massapà amb el cafè deixatat amb unes d'aigua o licor i fer boletes en forma de granets de cafè.

PANELLETS DE MADUIXA: 200 gr. de massapà, 2 cullerades de xarop de maduixa i sucre glas. Barrejar el massapà amb el xarop i fer boletes. Arrebossar-les amb sucre glas.

PANELLETS DE COCO: 200 gr. de massapà, 100 gr. de coco ratllat (prèviament remullat en aigua). Barrejar el massapà amb el coco escorregut i fer boletes. Posar-les a sobre la safata de forn i i pressionar-les amb els dits per a donar-los forma. Pintar-ne la punta amb rovell d'ou. També es poden fer amb 100 gr. de coco, 75 gr. de sucre i una clara.

PANELLETS DE PINYONS: 200 gr. de massapà, 1 tassa de pinyons i 2 rovells. Batre els rovells i barrejar-hi els pinyons. Fer boletes amb el massapà i arrebossar-les amb els pinyons, apretant bé amb les mans perquè els pinyons quedin ben enganxats. Es poden pintar una mica més ambrovell d'ou si es volen més daurats

COSTUMS CATALANES PER A TOTS SANTS

La tardor és un temps de transició entre l'estiu i l'hivern. Després de l'abundor que ens porten les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Comença també el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida... Es per això que des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions han celebrat en aquest temps una festa dedicada al record i la relació amb els difunts que posteriorment l´Eslèsia ha aprofitat per introduir en aquestes cultures l´esperança de la ressurrecció. Es per això que podem trobar, darrere de les idees cristianes, trets culturals de les antigues celebracions, com ara els tan "moderns" del Halloween, la festa celta dels morts.

Inicialment aquesta festivitat es deia Samain o Samhain en els llenguatges gaèlics. El culte als difunts era una part molt important de la religió dels antics celtes, fet encara avui constatable en la riquesa i la varietat de les tradicions folklòriques relacionades amb els morts que conserven els pobles d'arrel cèltica. Per als celtes, l'any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. Els dies del Samain obrien el període d'obscuritat. Eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any, i les terres de l'altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans.

Així podem veure que moltes tradicions populars tenen arrel en les creences dels celtes. Per exemple, era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l'hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l'endemà a la mateixa hora.
Aquesta idea del retorn dels avantpassats no anava sempre lligada als temors que inspira la mort i els esperits en la nostra cultura, al contrari, cal apuntar que, en les antigues cultures, els avantpassats morts, eren considerats com a protectors de la casa, com una mena de petites divinitats familiars en qui confiar.

Els morts-protectors estan presents en tradicions com la de posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure massa coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.
També hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: posar un llum a la porta de la casa per guiar-les, encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, encendre espelmes o llums d'oli -a les habitacions o a la cuina- en record dels difunts...
Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i si troben bona acollida de part dels seus familiars, van directes al cel, i si no, han de continuar penant.
Altres creences afecten directament als infants. Així, en fer la castanyada, es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes perquè si no en deixaven a la nit alguna per a les ànimes, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit -que l'endemà trobaven canviada per un panallet- o al plat de servir-les. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l'escala de la casa o pels racons i d'altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se'ls enduguessin.

TOTS SANTS: QUÈ ÉS UN SANT

La festa que celebrarem aquesta setmana ens convida a varies reflexions.

En primer lloc ens du a demanar-nos què es un Sant.

Podem dir que la paraula prové del llatí sanctus. En grec es diu hagios i en hebreu qâdosh. Els significat de totes tres es molt semblant: "elegit per Déu". Es a dir, un sant és aquella persona que té algun tret de la santedat de Déu. Tots els éssers humans, per tant, som sants però només a alguns sel´s hi reconeix “oficialment” la santedat. Aquests no només ens poden servir de models a imitar sinó que creiem que contemplen a Déu al cel i intercedeixen pels éssers humans de la Terra.

Malgrat que el terme Sant i les maneres d´entendre la santedat han anat canviant al llarg de la història, L'Església ha afirmat sempre, des dels seus orígens, que a través del baptisme, tots els cristians són cridats a la santedat. Així Sant Pau definia la santedat com l'estat de comunió amb Déu, i els primers cristians veneraven com a sants els apòstols i els màrtirs. A poc a poc, el concepte de sant es va anar ampliant i nombroses personalitats de l'Església primitiva adquiriren la reputació de la santedat.
Per a considerar a una persona “Sant o santa” hi ha un procés que ha d’obrir la Congregació per les causes dels sants. Aquest procés té diverses etapes: venerabilitat, beatificació i canonització. En l'última etapa, el procés de canonització adopta les formes d'un procés legal en el que una persona (tradicionalment anomenada advocat del diable) assumeix l'equivalent a l'acusació per argumentar en contra de la suposada santedat.

Antigament, els sants eren declarats pels bisbes, però al llarg dels segles s'ha anat centrant a Roma, i després del primer mil·lenni, només el Papa pot canonitzar.

Després del Concili Vaticà II, el termini a esperar desprès de la mort s'ha fet més curt i el nombre de miracles desprès de la mort s'ha reduït a dos. Sota el pontificat de Joan Pau II, en un període de 25 anys, es proclamaren no menys de 2000 beatificacions o canonitzacions, mentre que els seus predecessors necessitaren diversos segles per només uns centenars de declaracions.

Per reconèixer un sant a una escultura o pintura, se'l representa amb els seus atributs característics, originats s la seva història personal i sobretot per la seva mort. N'hi ha de generals per a una classe de sants i d'altres lligats a un sant en concret. Els més comuns es resumeixen a continuació

drac: indica victòria sobre pagans o infidels
bandera: significa origen noble
palma: indica mort per martiri
lliri: virginitat
espasa: combatents per la fe

Atributs particulars

Santa Agnès: xai
Agustí d'Hipona: llibre i ploma, església a les mans
Sant Andreu apòstol: creu en forma d'X
Benet de Núrsia: llibre de la Regla de Sant Benet, corb, arbust, copa amb una serp a dins
Bernat de Claravall: abella, ploma, instruments de tortura
Carles Borromeo: calze, capell de cardenal
Daniel: amb lleons
Sant David de Gal·les: arpa
Santa Elisabet: flors, pa
Sant Esteve màrtir: pedres a la mà
Sant Francesc d'Assís: llop
Sant Francesc Xavier: cor en flames, cranc
Gabriel: trompeta
Sant Ignasi de Loiola: lletres IHS
Sant Jaume: petxina, bàcul i barret de pelegrí
Sant Joan Evangelista: àliga
Sant Jordi: drac
Sant Lluc: bou
Sant Marc: lleó
Sant Mateu: àngel
Sant Miquel Arcàngel: espasa, balança
Pau de Tars: espasa, caient d'un cavall
Sant Pere: claus per obrir la porta del cel, gall
Sant Sebastià: fletxes
Santa Teresa de Jesús: ploma, cor

LA CLASSE DE P4

Hem treballat la paràbola de l´ovella perduda tot mirant un vídeo. Els nens el volen veure a casa amb els papis, així que deixo l´enllaç per tal de que no us calgui buscar-la pel blog.

http://religiolluismillet.blogspot.com/2009/03/parabola-de-lovella-perduda-amb-musica.html

Por Cuatro Esquinitas De Nada

Aquesta presentació ens ajuda a parlar als més petits de les persones diferents que es puguin trobar. Ho fa d´una manera planera i sencilla, mitjançant el simbolisme que dona peu a una reflexió posterior.


Check out this SlideShare Presentation:

Por Cuatro Esquinitas De Nada

View more presentations from pablo.miranda.otero.

CATEQUESI I CLASSE DE RELIGIÓ

Moltes vegades tendim a confondre la classe de religió que es fa a l´escola amb la catequesi de la parròquia , pero son dues realitats ben diferents.

Mentre la catequesi pretèn incorporar als catecúmens a l´esglèsia i comporta per tant la transmissió de la fe, la classe de religió informa sobre el fet religiós i dóna a conèixer els seus aspectes culturals i socials més importants, les anomenades arrels judeo-cristianes de la nostra societat occidental.

Per a possar un exemple podrien dir que si jo anés a viure a la Xina voldria que els meus fills coneguèssin tots els aspectes de la societat xinesa relacionats amb el budisme, encara que no tinguès cap interès en que participessin dels aspectes del culte, la forma de vida o les creences budistes. Per això no es precís que els nens que opten per fer religió procedeixin de famílies cristianes practicants, Fins i tot poden profesar unes altres religions. A la classe de religió aprendran a comprendre millor el món en que viuen i molts dels seus aspectes històrics, artístics i fins i tot filosòfics.

Per contra els nens que es preparen per a la comunió o volen integrar-se a les comunitats cristianes del poble tenen a la seva disposició les catequesis parroquials, que abarquen moltes edats.

Enguany el termini per a apuntar-se comença la setmana vinent, concretament del 28 de setembre al 2 d´octubre a la Parròquia de Sant Pere.

La llibertat un aspecte de la Festa de la Mercè

La llibertat és el regal més gra que Déu ens va fer, sense ella es pot dir que no som ben bé humans, però la llibertat és un concepte amb moltes vessants. Per a il.lustrar-lo em penjat a a classe diferents cites de persones famoses que parlen de llibertat.

Val més una hora de llibertat, que quaranta anys d'esclavitud i presó.

Rigas Velestinlis (1757-1798) Precursor de la independència de Grècia.

La veritable llibertat consisteix en el domini absolut de si mateix.
Michel de Montaigne (1553-1592)
Filòsof francès.

Des dels meus primers passos em vaig manar al meu mateix.
Napoleó Bonaparte (1769-1821)

Emperador francès.


Les lleis s'han fet per al bé dels ciutadans.

Marco Tulio Ciceró

(106-43 A. de C.)

Filòsof,escriptor, orador i polític romà.

És més fàcil apoderar-se del comandant en cap d'un exèrcit que despullar a un miserable de la seva llibertat.
Confuci
(551-479 a. de C.)

Filòsof i estadista xinès.

Qui és lliure? Només qui sap dominar les seves passions.

Horaci
(65-8 a. de C.)
Poeta llatí.

Ningú és més esclau que qui es té per lliure sense ser-lo.

Johann Wolfang Von Goethe
(1749-1832)

Escriptor alemany.

El límit bo de la nostra llibertat és la llibertat dels altres.

Jean Baptiste Alphonse Karr (1808-1890) Escriptor francès.

No hi ha rei que no hagi tingut un esclau entre els seus avantpassats, ni esclau que hagi tingut un rei entre els seus.
Helen Keller

La llibertat no fa felices als homes, els fa senzillament homes.
Manuel Azaña

Ningú pot ser perfectament lliure fins que tots ho siguin.
San Agustín
(354-439)
Bisbe, filòsof i Pare de l'Església Llatina

És lliure el qui viu segons tria.
Manuel Machado

Voler ser lliure és ser lliure.
Gerardo Diego

Solament és digne de llibertat qui sap conquistar-la cada dia.
Goethe
(1749-1832) Escriptor alemany.

Per a ser lliures cal ser esclaus de la llei.

Marco Tulio Ciceró

(106-43 A. de C.)

Filòsof,escriptor, orador i polític romà.

Qui viu temerós, mai serà lliure.
Horaci
(65-8 a. de C.)
Poeta llatí.

BENVINGUDA AL CURS

Aquest matí he tornat a fer-me la motxilla per a tornar a l´escola.

La primera cosa que he fet ha estat carregarla bé d´il.lusió,

després he posat les ganes d´aprendre i d´ensenyar,

la emoció,

l´esperit d´aventura,

les ganes de riure, he fet un bon lloc per a l´esperança i l´alegria, he ficat l´entrepá (avui de pernil mmmmm) i un grapat ben gran de paciència i de sentit del humor...

I apa! Cap a classe...
Bon curs 2009 - 2210

SANT PERE, LA NOSTRA FESTA MAJOR

Segons el Nou Testament, Pere ( en arameu i hebreu kēf i en grec Petros) va nèixer a Betsaida, Galilea, i va morir a Roma, c.64/67. Fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret i es convertí en el primer Cap del Cristianisme.

Originari de Betsaida, el seu nom era Simó (en arameu Shim‘on bar Jochanan, en hebreu שמעון בן-יוֹנָה Šim‘ôn ben Jon'ah i en grec Συμεών Symeon). Estava casat i se n'anà a viure a Cafarnaüm, on treballava com a pescador al Llac Tiberíades acompanyat del seu germà Andreu; va ser un dels primers deixebles de Jesús i ho va abandonar tot per seguir el Messies.

El més precís sobre la vocació de Sant Pere és l'Evangeli segons Joan (hom pensa que va ser escrit vora l'any 100), que conta com Jesús va ser presentat a Simó pel germà d'aquest, Andreu.

En l'Evangeli segons sant Mateu (16:16-18), Crist li va dir: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meua església. Així doncs Jesús li va donar a Simó el nom de Pere (Cefes, que vol dir pedra). La tradició catòlica li assigna el primer lloc entre els apòstols (en les llistes de Mateu, de Marc i de Lluc, així com en els Fets dels Apòstols, Pere és citat sempre en primer lloc).

En ser probablement Joan, amb Andreu, un dels primers deixebles de Jesús, és comprensible que tingui un record personal molt precís d'uns esdeveniments tan importants en la seua existència. Finalment, com que aquest Evangeli ha estat escrit el darrer, aquesta obra no ha pogut pas influenciar els altres tres Evangelis, els escriptors dels quals no van ser testimonis directes de l'escena i per això en donen menys detalls.

Ben sovint és un dels principals actors del Nou Testament:

Arran del procés i de la condemna de Jesús, Pere nega el seu mestre, però serà, juntament amb Joan, un dels primers a admetre la resurrecció i a donar-ne fe.
Pere és un dels apòstols de qui més parlen els Evangelis i els Fets dels Apòstols. La darrera part de la seva vida no és relatada als llibres del Nou Testament. Hom li atribueix dues cartes integrades a la Bíblia.

Segons la tradició catòlica, després d'haver evangelitzat Antioquia, la regió del Pont, Galàcia, Bitínia i Capadòcia, hauria marxat a Roma, n'hauria esdevingut el primer bisbe i hauria mort com a màrtir a l'emplaçament del Vaticà. La seva tomba va ser trobada efectivament per l'arqueòleg Jérôme Carcopino als anys quaranta i pot ser visitada. Segons la tradició popular, sant Pere seria el guardià de les portes del Paradís, per això se'l representa amb unes claus a la mà.

UN BOL DE BROU

Aquesta és una història veritable ocorreguda en Suïssa en un restaurant autoservei.
Una senyora de setanta-cinc anys agafa un bol i li demana al cambrer que l'hi ompli de brou. A continuació s'asseu en una de les moltes taules del local. Però, tot just asseguda, s'adóna que s'ha oblidat el pa. Llavors, s'aixeca, es dirigeix a agafar un panet per a menjar-lo amb el brou i torna al seu lloc.
Sorpresa!
Davant del bol de brou es troba sense immutar-se a un home de color, un negre, que està menjant tranquil·lament.
Això és el súmmum, pensa la senyora, però no em deixaré robar!
Tal dit tal fet.
S'asseu al costat del negre, parteix el panet en trossos, els fica en el bol que està davant del negre i col·loca la cullera en el recipient.
El negre somriu.
Prenen una cullerada cadascun fins a acabar la sopa.
Tot això en silenci.
Acabada la sopa l'home de color s'aixeca, s'acosta a la barra i torna poc després amb un abundant plat de spaghetti i ... dues forquilles.
Mengen els dos del mateix plat, en silenci, alternant-se.
Al final s'aixequen.
A reveure! saluda la dona
A reveure! respon l'home, reflectint un somriure en els seus ulls. Sembla satisfet per haver realitzat una bona acció.
S'allunya.
La dona li segueix amb la seva mirada.
Una vegada vençut la seva estupor, cerca amb la seva mà la bossa que havia penjat a la cadira. Però sorpresa! la bossa ha desaparegut
Llavors... aquell negre...
Anava a cridar "Al lladre!" quan, mirant als seus voltants veu una bossa penjada d'una cadira dues taules més enrere d'on ella estava, i sobre la taula una safata amb un bol de brou ja fred. Immediatament s'adóna del succeït.
No ha estat l'africà qui ha menjat de la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula, com gran senyora ha menjat a costa de l'africà.

EL PARE NOSTRE

Els alumnes de segón estem aprenent el Pare nostre. És la principal oració dels cristians que diem a Déu "Pare". En realitat la paraula que Jesús fa servir és encara més propera. "Abba" significa, més que "pare" "papa" o "papi", é la manera en la que els nens petits criden al papa.

Pare nostre que esteu en el cel,

sigui santificat el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Faci's la vostra voluntat,

així a la terra com es fa en el cel.



El nostre pa de cada día,

doneu-nos, Senyor, el dia d'avuí.

I perdoneu les nostres culpes,

així com nosaltres perdonem als nostres deutors.

I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació,

ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Amén.

PRIMERES COMUNIONS

Desitjo feliitar a les families que durant aquests diumenges de Pasqua es vesteixen de festa per la celebració de la Primera Comunió dels seus fills. És un moment fonamental en el camí cristià dels nens que, en participar de l´Eucaristia, queden units més íntimament a Crist i s´incorporen més plenament a l´Església. Un esdeveniment que queda gravat en la memòria dels nens com el primer moment en que perceben la importància de l´encontre personal amb Jesús, i descobreixen que ja poden participar de la taula del senyor juntament amb tota la comunitat cristiana.

Un article del Bisbe de Barcelona sobre les classes de Religió

Durant el curs 2008-2009 tres de cada quatre alumnes escolaritzats en els col·legis elegiren voluntàriament cursar l’assignatura de Religió catòlica. Aquestes xifres indiquen que l’ensenyament de la religió i moral catòlica és una opció educativa majoritària.
No podem oblidar que avui es dóna entre els infants i els adolescents una gran ignorància religiosa que incideix en el seu baix nivell de cultura general. És necessari posar remei a les mancances culturals dels alumnes en la interpretació de la història, de la cultura i de l’art pel seu desconeixement de l’influx que ha tingut la religió en aquests àmbits. La cultura i la formació religiosa contribueixen a fer que els alumnes puguin entendre millor moltíssims continguts de la nostra història i de la nostra cultura que estan teixits de cristianisme i, d’alguna manera, de les altres religions monoteistes.
Els pares tenen el dret primari i insubstituïble de l’educació dels seus fills, i la societat i l’escola han d’ajudar que els pares puguin realitzar aquesta gravíssima responsabilitat que els pertoca. Per això els pares tenen dret a escollir l’escola segons les seves conviccions i poden, amb aquesta
nova àrea, escollir entre l’opció confessional i la no confessional.
És coherent que els pares catòlics demanin per als seus fills l’ensenyament de la religió i moral catòlica, ja que l’escola ha de ser com la continuació de la família.
La classe de religió no és una catequesi, però contribueix a fer que la catequesi que es fa al si de la comunitat parroquial pugui ser més enriquidora. Classe de religió i catequesi són dues coses diferents però complementàries, i els infants, adolescents i joves cristians han de participar en totes dues.
La formació religiosa i la cultura religiosa són uns bons mitjans per oferir coneixements i valors espirituals indispensables per aconseguir una autèntica i rica educació integral de la persona humana.
Avui es fa indispensable una cultura de valors. Un humanisme tancat, impenetrable als valors de l’esperit i a Déu, podria aparentar triomfar. L’home pot organitzar la terra sense Déu, però a la fi, sense Déu el que farà serà organitzar-se contra l’home. L’humanisme exclusiu és un humanisme inhumà.
La Recomanació del Consell d’Europa, de 27 de gener de 1999, afirma que la democràcia proporciona el millor marc possible a la llibertat de consciència, a l’exercici de la fe i al pluralisme de les religions, i que, per la seva banda, la religió, a causa del seu comportament moral i ètic, pels valors que defensa, pel seu sentit crític i per la seva expressió cultural, pot ser un complement valuós de la societat democràtica.
Un estudi de la Unesco fet a 140 Estats sobre l’educació religiosa conclou que és matèria curricular a 73 països, i en el marc europeu la religió entra en els programes públics de 28 Estats com a matèria obligatòria o bé facultativa opcional.

† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona

LA LLEGENDA DE LA VERGE DE MONTSERRAT

Gairabè tothom coneix a alguna noia que es digui Montse, un dels noms més arrelats a Catalunya. Aquest video ens descriu la llegenda més coneguda de la Moreneta.

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

La llegenda de Sant Jordi es una al.legoria cristiana en la qual esl protagonistes posen a l´abast de la gent senzilla el misteri pasqual:
La princesa, oferida al drac en sacrifici, representa a la humaninat que esta comdemnada a morir.
El drac representa el mal que hi ha al món i que es menja a les persones.
Sant Jordi,finalment, representa a Jesús, que s´enfronta a la mort i surt victoriòs alliberant a la Humanitat/Princesa.
En aquesta versió de la llegenda fins i tot ressusciten els nens que havien precedir a la princesa en ser víctimes del sacrifici, sortint il.lesos de la panza del temible drac.

UN CONTE DE PASQUA

En Rafa va néixer amb un cos deforme i una ment lenta. A l'edat de 12 anys estava encara en segon de primària i no donava senyals de poder avançar.

La seva mestra, la Teresa, sovint s'exasperava amb ell, ja que amb freqüència es cargolava al seu seient i llançava grunyits. Altres vegades parlava de manera clara i precisa, com si un raig de llum penetrés en la foscor del seu cervell. La major part del temps, tanmateix, en Rafa la feia enfadar de debò.
Un dia la mestra que ja no podia més, va citar els pares de Rafa per a una entrevista.
- El que realment necessita el nostre Rafa és una escola especial.-Els va dir molt seriosa- No és bo per a ell estar amb nens molt més petits que no tenen problemes d'aprenentatge. Hi ha una diferència de cinc anys entre la seva edat i la dels altres a la seva aula.
La mare del Rafa plorava mentre el seu marit deia ben trist:
- Miri, Senyoreta no hi ha escoles d'aquest tipus en les rodalies. Seria un terrible cop per a Rafa si haguéssim de treure'l d'aquesta escola. Sabem que realment li agrada ser aquí.

La Teresa va romandre asseguda una llarga estona després que haguessin marxat, mirant fixament el cel a través de la finestra. Volia simpatitzar amb el Rafa i la seva família, posar-se al lloc d’aquells pares, però no era just mantenir-lo en la seva classe. Ella tenia uns altres 18 nens a qui fer classe i en Rafa era soviet una distracció per a ells. A més, ell mai no aprendria a llegir i escriure, així que per a què perdre més temps intentant-ho? Però no hi havia gaires sortides, de manera que es va proposar tenir molta més paciència encara amb el seu alumne. Des d'aquell dia, va intentar ignorar els sorolls d’en Rafa i les seves mirades buides.

Un dia, Rafa es va dirigir fins a la seva taula, arrossegant darrere de si la seva cama malalta:
- T’estimo Teresa -va exclamar prou fort perquè la classe sencera ho escoltés.
Els altres estudiants van deixar anar rialletes entretallades i Teresa es va avergonyir una mica. Va respondre somrient:
- Moltes gràcies Rafa. Ara torna al teu lloc, si us plau.

Va arribar la primavera, i els nens parlaven animadament de l'arribada de la Pasqua. Teresa els va explicar la història de Jesús, i per emfatitzar la idea del naixement a una nova vida, va donar a cada un dels nens un gran ou de plàstic, com els que porten la joguina del ous de xocolata.
- Ara vull que us l'emporteu a casa i que el torneu demà al matí amb una cosa dins que signifiqui una nova vida Ho heu entès?.
- Sí, Senyoreta - van respondre els nens amb entusiasme, tots excepte Rafa. Ell la va escoltar sense donar mostres d'estar comprenent el que deia. Els seus ulls romanien fixos al rostre de la mestra. Havia entès el noi el que ella havia explicat sobre la mort i resurrecció de Jesús? Havia entès la tasca assignada? Potser hauria de cridar els seus pares i explicar-los a ells el projecte.

Aquella tarda, la pica de la cuina de Teresa es va embussar. Va cridar el lampista i va esperar durant una hora que vingués. Després va haver d'anar al mercat per fer les seves compres, planxar una brusa i preparar un examen de vocabulari per al dia següent. Va oblidar per complet cridar els pares de Rafa.

Al matí següent, els 19 nens van arribar a l'escola, rient i parlant mentre deixaven els ous de plàstic a la gran cistella de vímet sobre la taula de la Senyoreta Teresa.
Després d'acabar la seva lliçó de matemàtiques, va arribar el moment d'obrir els ous:
Al primer ou, Teresa va trobar una flor.
- Molt be! Una flor és certament un signe de nova vida. Quan les plantes brollen les seves flors, sabem que ha arribat la primavera.
Una petita a la primera fila va aixecar el seu braç.
- Aquest és el meu ou.
El següent ou contenia una papallona de plàstic que semblava molt real.
Teresa la va mantenir en alt:
- Una eruga canvia i es transforma en una bonica papallona. Sí, també és nova vida.
La petita Júlia va somriure orgullosa i va dir
- És el meu!.
En el següent, Teresa va trobar una roca amb molsa. Va explicar que aquesta molsa també significava vida que creix fins i tot en una pedra.
L’Oriol va alçar la veu des del fons de la classe:
- El meu papà em va ajudar! -va dir somrient.
Llavors Teresa va obrir el quart ou i va haver de controlar-se per no exhibir un gest de decepció.
L'ou era buit.
Amb tota seguretat ha de ser d’en Rafa -va pensar- que no s’ha enterat de res... Si no hagués oblidat telefonar als seus pares... Per no fer-lo passar una mala estona, va posar l'ou en un costat i en va agafar un altre.
De sobte en Rafa va dir:
- Senyo, no parles del meu ou?
Teresa va replicar desconcertada:
- Carinyo, el teu ou és buit.
Tots es van riure. Ell la va mirar fixament als ulls i va dir suaument:
- Sí, però la tomba de Jesús també era buida.
El temps es va aturar. Quan la Teresa va poder parlar de nou li va preguntar:
Saps per què era buida la tomba?
- Oh, sí! A Jesús el van matar i el van posar dins. Però ell va tornar a la vida i se'n va anar de la tomba. Per això la tomba era buida

La campana de l'esbarjo va sonar. Mentre els nens corrien animadament cap al pati del col·legi, Teresa es va fer un tip de plorar. La fredor del seu interior de va esvair per complet. Més tard ella es va ocupar d'explicar-li tots els nens que el guanyador havia estat en Rafa i les raons.

Tres mesos més tard, Rafa va morir. Aquells que van anar a expressar les seves condolences es van sorprendre en veure 19 ous sobre la tapa del seu taüt. Tots ells eren buits.

LA PASQUA

Moltes vegades celebrem tot de coses sense conèixer el perquè del costum o l´origen de la tradició.

A Catalunya associem la Pasqua amb la mona. La mona és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur (signe de la ressurreció de Crist) i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat.
El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.
Tot aquest costumari, però, es una derivació de l´alegría de la Pasqua.

La Pasqua és una de les festes més antigues de la humanitat. En un inici era la festa que celebrava el fi de l´hivern i el seu "Pas" (Arrel de la paraula Pasqua) a la primavera. Era una festa alegre que parlava de deixar enrere el fred, la foscor i la carencia d´aliments que suposa la estació invernal per arrivar al renaixement que porta la primavera.

El caire de la festa va canviar amb els fets de l´exode de Israel d´Egipte. El "pas" de la Pasqua ja no era de l´hivern a la primavera sino de la esclavitut a la llibrtat. Una experiencia vital que va determinar la fe del poble jueu.

Durant una Pasqua jueva, però, Jesús va fer un nou pas, incomparablement major que els anteriors: va passar de la mort a la vida amb la seva ressurreció.

El pas de Jesús, que és el que clebrem, ens omple de joia. Suposa que la mort ha perdut el seu doimini, i que morir no és altre cosa que nèixer a una realitat nova garantida per aquesta primera ressurreció.

DIVENDRES SANT

En aquest dia recordem quan Jesús mor en la creu.

El sacerdot llegix la passió de Crist en la litúrgia de l'Adoració a la creu.

Aquest dia no se celebra la Santa Missa. En moltes esglésies les imatges es cobrixen amb una tela morada igual que el crucifix i el sagrario està obert en senyal que Jesús no està.

El color morat en la litúrgia de l'Església significa dol.

Amb la intenció d´acompanyar a Jesús en el seu sofriment, aquest día els cristians fan dejuni i s'acostuma resar el Via Crucis i meditar en les Set Paraules de Jesús en la creu.

El Via Crucis es un costum molt antic, de finals del segle V, quan els cristians a Jerusalem, es reunien al matí del Divendres Sant a venerar la creu de Jesús. Tornaven a reunir-se al començar la tarda per a escoltar la lectura de la Passió. El Via Crucis és una manera de recordar la passió de Jesús i de reviure amb Ell i acompanyar-lo en els sofriments que va tenir en el camí al Calvari. Es divideix en catorze estacions que narren, pas a pas, la Passió de Crist des que és condemnat a mort fins que és col·locat en el sepulcre.

El Via Crucis es resa caminant en processó, com simbolisme del camí que va haver de recórrer Jesús fins a la Forest Calvari.
El sermó de les Set Paraules és una devoció que consisteix a reflexionar en les últimes set frases que va pronunciar Jesús en la creu, abans de la seva mort.

Primera Paraula "Pare: Perdona'ls perquè no saben el que fan". (San Lucas 23, 24)

Segona Paraula "Jo t'asseguro: Avui estaràs amb mi en el paradís". (San Lucas 23,43)

Tercera Paraula "Dona, aquí tens al teu fill. Aquí tens a la teva Mare". (San Juan 19, 26-27)

Quarta Paraula "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" (San Marcos 15, 34)

Cinquena Paraula "Tinc sed!" (San Juan 19, 28)

Sisena Paraula "Tot està consumat". (San Juan 19, 30) Setena Paraula "Pare, en les teves mans encomano el meu esperit". (San Lucas 23, 46)

DIJOUS SANT

Jesús va pujar a Jerusalem a celebrar la Pasqua. La Pasqua és la festa jueva que evoca i actualitza l´alliberament d´Egipte en temps de Moisès. El centre de la festivitat és un sopar en el que es congrega tota la familia al voltant d´una taula i durant tota la nit fan present l´alliberament que Déu els ha va regalar. Aquest sopar s´anomena "Seder" que significa "ordre" perque té una estructura fixa i ordenada. Jesús va celebrar el Seder de la Pasqua el dia de Dijous Sant .

Jesús en aquell Sede va dur a terme dues coses sorprenets:

1) Rentar els peus als deixebles, signe mitjançant el qual es fa servidor dels altres.

2) Fent servir el pa sense llevat propi del Seder i el vi, institueix l´Eucaristía, dient que són el seu cos i la seva sang que es vesaràn per a nosaltres.

Antuvi el Dijous Sant era dia de silenci, la gent no sortia de casa, es practicava dejú i les campanes no marcaven les hores, com a mostra de respecte.

A alguns indrets, es cel·lebren les processons de silenci, on s'escenifiquen la captura, la crucifixió, l'agonia i mort de Crist. Aquestes processons van nèixer durant l´Edat Mitjana como a mitjà pedagògic per a que el poble, que no entenia el llatí de la missa ni sabia llegir, poguès entendre la Passió.

A algunes poblacions es representa la dansa de la mort, una dansa d'origen medieval, on es recrea l'arribada de la mort.

A Catalunya son festes tradicionals del Dijous Sant:

Dansa de la mort a Verges, Baix Empordà,

Dansa Macabra a Girona
Processó del Silenci a Tortosa (Baix Ebre)
Via Crucis de Barruera (Alta Ribagorça)
Nit de Silenci a Mataró (Maresme)
Processó del Silenci a Martorelles (Vallès Oriental)
Processó de la confraria de la Vera Cruz y María Santísima de los Dolores a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès)
Solemne Processó del Silenci. Reus (Baix Camp) Organitzada per la Confraria de Nostre Pare Jesús del Calvari.
Processó de Dijous Sant Mataró (Maresme)al barri de Cerdanyola organitzada per la Hermandad Ntro. P. Jesús Nazareno y Ntra. Sra. de la Esperanza i la Confraria de la Verònica.
Processons del Silenci a;
Badalona (Barcelonès)
Sant Martí Sapresa (Selva)
Rupit (Osona)
Baget, Les Planes, Sant Esteve de Bas (Garrotxa)
Gavà (Baix Llobregat)
Vilagrassa (Urgell)
Ripoll (Ripollès)
l'Escala (Alt Empordà)
Guàrdia de Tremp (Pallars Jussà)
Mataró (Maresme)Procesó Nit del Silenci, organitzada per la Confraria de l'Oració a l'Hort, la Coronació d'Espines i els Armats de Mataró

QUÈ ÉS LA SETMANA SANTA?

Hem començat les vacances de la Pasqua, i ens podriem preguntar què celebrem i perquè.

Cal dir que la Pasqua és la commemoració anual que les esglésies cristianes fan del misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Crist.
Per a celebrar el "aniversari" d'aquests esdeveniments salvadors, cada any, el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera, els cristians commemorem la Resurrecció de Crist (la Pasqua).

Aquesta commemoració es prepara amb els quaranta dies de quaresma i se celebra resseguint els passos de Jesús cap al Calvari.

El primer dia a recordar és el Diumenge de Rams, fent memòria de l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem.

El Dijous Sant recordem l'últim sopar de Jesús amb els apòstols on es va instituir el sagrament de l'Eucaristia.

El divendres commemorem la passió i mort del Senyor en la Creu.

Finalment, el Dissabte Sant, ho passem esperant prop del sepulcre de Crist la seva resurrecció que celebrem joiosament a la Vigília Pascual, que obre les grans celebracions del Sant dia de Pasqua.

La Pasqua, però, no s´acaba aquella nit, ni el dilluns, sino que la Festa s'allarga durant 50 dies, fins a Pentecosta, la festa de l'arribada de l'Esperit Sant.

La Vigília Pascual (nit del dissabte al diumenge) és la celebració més solemne i important de tot l'any litúrgic cristià. Aquella nit, passada en vela, es beneïx el Foc nou i el Ciri Pascual, es canta l'Anunci de la PasquaPasqua, es llegixen les lectures de l'Antic Testament que ens narren la història de la Salvació, sobretot la primera pasqua, la pasqua jueva que rememora el pas de la esclavitut d´Egipte a la llibertat. Les lectures bíbliques finalitzen amb la solemne proclamació de l'Evangeli de la resurrecció, precedida per la tornada del cant del Aleluya. Després es beneïxen les fonts bautismales, es bategen a aquelles persones que s'han preparat per a això i tots renovem les promeses del nostre propi baptisme.

Finalment se celebra l'Eucaristia Pascual, centre de la fe cristiana.

DIUMENGE DE RAMS

DIUENGE DE RAMS: LA PASSIÓ

(Mc 14,1—15,47)

Quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d'apoderar-se amb astúcia de Jesús i matar-lo. Deien:

«No ho fem durant la festa, no fos cas que el poble s'avalotés».

Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats:

«De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres». I la censuraven.

Però Jesús digué:

«Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'Evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».

Judes Iscariot, un dels Dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per a entregar-los Jesús. Ells, en sentir-ho, se'n van alegrar i prometeren de donar-li diners. I Judes buscava la manera d'entregar-lo en el moment oportú.

El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:

«On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?».

Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: ‘El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?’. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar».

Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.

Arribat el capvespre, Jesús vingué amb els Dotze. I mentre eren a taula, tot sopant, Jesús digué:

«Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi».

Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo?».

Jesús els respongué: «Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut».

Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:

«Preneu: això és el meu cos».

Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué:

«Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu».

Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

Llavors Jesús els digué:

«Tots fallareu, perquè diu l'Escriptura: ‘Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran’. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea».

Pere li va dir: «Ni que tots fallin, jo no».

Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades».

Però ell afirmava amb més insistència: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré».

I tots els altres deien el mateix.

Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles:

«Seieu aquí mentre jo prego».

Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué:

«Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu».

S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'Ell aquella hora. Deia:

«Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols».

Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere:

«Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble».

Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li. Va cap a ells per tercera vegada i els diu:

«Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí».

Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L'acompanyava un grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: «És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat».

Tot seguit se li va acostar i li digué: «Rabí!».

I el besà.

Ells s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué:

«Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s'han de complir les Escriptures».

Llavors tots l'abandonaren i fugiren. El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.

Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati de la casa del gran sacerdot i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè molts declaraven en fals contra Ell, però les seves declaracions no concordaven.

Alguns s'aixecaren a presentar contra Ell aquesta falsa acusació: «Nosaltres vam sentir que deia: ‘Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home’».

Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot va anar cap al mig i preguntà a Jesús: «¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?».

Però Ell callava i no va respondre res.

Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué: «¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?».

Jesús respongué: «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel».

Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot exclamant: «Per què necessitem més testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia! Què us en sembla?».

Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: «Fes de profeta!». I els guardes li pegaven bufetades.

Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu:

«Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús».

Però ell ho negà: «No sé ni entenc de què parles».

Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: «Aquest és un d'ells». Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allí li tornaren a dir: «És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!». Però ell es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home de qui parleu!». A l'instant va cantar el gall per segona vegada.

Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». I va esclatar en plors.

Tot seguit, en despuntar el dia, els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. I després de fer lligar Jesús, se'l van endur i l'entregaren a Pilat.

Pilat el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?».

Ell li respongué: «Tu ho dius».

Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat l'interrogà altra vegada: «¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!».

Però Jesús ja no va respondre res més, i Pilat n'estava sorprès.

Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, va pujar i demanaven a Pilat allò que els solia concedir.

Pilat els digué: «¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?».

Deia això perquè s'adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. Pilat els replicà: «Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?».

Ells tornaren a cridar: «Crucifica'l!».

Pilat els deia: «Però quin mal ha fet?».

Ells cridaren encara més fort: «Crucifica'l!».

Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.

Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant:

«Salve, rei dels jueus!».

Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge. Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.

I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp.

Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir “lloc de la Calavera”. Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué. Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú.

Eren les nou del matí quan el crucificaren. El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus».

Juntament amb Ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:

«Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu!».

També els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!».

També l'insultaven els qui estaven crucificats amb Ell.

Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:

«Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: ‘Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?’».

En sentir-ho, alguns dels presents deien: «Mireu com crida Elies».

Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: «Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu».

Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.

Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'Ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:

«És veritat: aquest home era Fill de Déu».

També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb Ell a Jerusalem.

Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver.

Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.

CANÇO: UN BARQUITO DE CASCARA DE NUEZ

VIDEO AMB LA HISTÒRIA DE RUTH

SANT IGNACI DE LOIOLA

QUART ANIVERSARI DE LA MORT DE JOAN PAU II

La paraula Papa prové de les inicials de la frase llatina

Petri Apostoli Potestatem Accipiens

que significa “Qui rep la potestat de l'apòstol Pere”.

Un altre títol dels Sant Pare és Summe Pontífex. Pontífex, que també és d’origen llatí, significa “constructor de ponts”. Estrany? No!!! Un pont serveix per a passar d’un costat a l’altre. El Papa ha de fer ponts que permetin als homes passar d’un costat (el nostre) a l’altre (les coses de Déu). Y és “Summe”, que vol dir el més gran, perquè fer aquesta mena de ponts és una tasca de totes les persones cristianes.
Avui, dia 2 d’abril, fa quatre anys que el Sant Pare Joan Pau II es va anar al cel. No cal parlar molt d’aquest home, perquè és una figura prou coneguda i estimada, però sí mereix un record en un dia com aquest. Us proposo una mostra del seu sentit del humor i un vídeo que ens fa cinc cèntims del seu tarannà.
Un dels seus trets més coneguts era la quantitat d’idiomes que parlava. En una ocasió un periodista li va preguntar al respecte que quin idioma es devia parlar al cel. Joan Pau II sense vacil•lar li va respondre:
- L’hongarès
- Com? L’hongarès? Com és que ho sap?
El Papa va somriure i li va contestar:
- Perquè aprendre'l costa una eternitat.