SANT PATRICI
Tot el que sabem de cert de la vida de Sant Patrici es deriva de dos curts textos escrits de la seva pròpia ploma: El seu Confessio, un relat de la seva evolució espiritual i una justificació de la seva missió a Irlanda, i una carta de protesta contra una incursió feta contra una de les seves congregacions irlandeses pels soldats del cap britànic Coroticus.
Ni els «adagis» de Patricio en el llibre del s. IX d'Armagh ni un conjunt de cànons que se sosté van ser dictats per ell i per dos bisbes companys seus (l'última edició de L. Bieler, The Irish Penitentials, Dublín 1963, 54-59) són acceptats universalment com a autèntics encara que tenen els seus defensors. L'element històric en la llegenda de Patricio, que comença amb Tirechan i Muirchú al segle VII és extremadament difícil de valorar.
Fins i tot les dades autobiogràfics de Sant Patrici són moltes vegades interpretació incerta. Per tant, tota biografia seva és en gran part una temptativa.
Vida
Neix l'any 372, de pares cristians en la Britània romana.
El seu pare Calporius era un decurió en una ciutat no identificada, que va ser ordenat diaca en els últims anys de la seva vida.
El jove Patricio portava una vida mundana i va descurar la seva educació. Quan li va capturar una banda de incursors irlandesos i va ser venut com esclau a Irlanda a l'edat de 16 anys, va pensar que la seva desgràcia era un càstig pels seus pecats.
Mentre portava la vida solitària de pastor va experimentar una conversió i es va dedicar a l'oració fervent. Després de sis anys, una veu en somnis li va dir que aviat tornaria a casa seva i, confiant en aquesta veu, va emprendre la fugida. Poc després del seu retorn a Britània va tenir un somni en el qual els irlandesos li demanaven que tornés immediatament.
Ell va prendre això com significat que era cridat a portar la fe cristiana a aquella regió que encara era predominantment pagana. Convençut de la seva vocació per les veus que repetidament sentia «resant dins d'ell» (Confessio 24,25), va decidir, contra els desitjos de la seva família, preparar-se per al sacerdoci per tal de convertir als irlandesos. Si va rebre la seva educació eclesiàstica a Britània (O'Rahilly, Carney, Hanson) o en la Gàl·lia (Bury, MacNeill, Bieler), són teories basades en arguments força raonables.
Com el propi Patricio admet, sempre va ser un estudiant ben poc brillant. No obstant això, el seu fervor religiós estava fora de tot dubte, i al seu temps va ascendir al diaconat. Durant algun temps el seu desig d'evangelitzar Irlanda no va trobar el favor dels seus superiors que el consideraven inadequat per a aquesta tasca. En circumstàncies a les quals ell ludeix de forma massa fosca per reconstruir-les amb seguretat, va marxar efectivament a Irlanda, com a bisbe. Aquest esdeveniment ha de tenir una data posterior a la de la missió de Palladio, el qual, segons ens explica Pròsper d'Aquitània en la seva Crònica, «va ser enviat als irlandesos confiant en Crist» pel papa Celestino en 431.
Muirchú, seguint aparentment una tradició de l'església d'Auxerre, relata que havia estudiat allà sota la direcció de S. Germán i que va succeir a Palladio en produir la seva prematura mort. Les opinions estan molt dividides sobre el valor històric d'aquest relat. La data inicial d'aquesta missió és també objecte de controvèrsia. Els Anals irlandesos el situen en l'any 432.
Sant Patrici descriu la seva missió en termes més aviat generals. Va marxar a propòsit a aquelles parts del país on l'Evangeli no havia estat mai predicat. Ens parla de nombroses conversions, que administrava el baptisme i la confirmació i que donava ordes sagrats als nadius, a alguns dels quals ell mateix havia preparat en persona (Epístola 3), però, no esmenta que es consagressin bisbes a part d'ell mateix.
Va introduir amb èxit el monaquisme que aleshores era un moviment bastant recent a Occident. Tant els homes com les dones van respondre a aquesta crida amb entusiasme, les joves ho feien sovint contra els desitjos dels seus pares i les joves esclaves desafiant als seus amos. En totes les seves relacions amb els seus conversos Patrici tenia gran interès a evitar tota possible sospita d'interès egoista, tornava fins i tot els regals espontanis que li feien alguns feligresos. No obstant això, no tenia cap escrúpol a subornar als governants dels nombrosos i petits regnes en què Irlanda estava llavors dividida, per tal que li permetessin predicar en els seus territoris; també pagava generosament als seus col·laboradors perquè li proporcionessin una seguretat en les seves activitats.
La seva missió va trobar l'oposició en alguns llocs, però especialment (si hem de creure les Vides del s. VII) per part dels druides, els paladins de la tradició i la religió nativa. Recorda moltes vegades quan no només la seva llibertat sinó també la seva vida va estar en perill. En una ocasió (Confessio 53) ell i els seus companys van ser capturats, se'ls va encadenar i se'ls va mantenir presoners durant 15 dies. Ja es veien davant la mort quan van ser posats en llibertat per la intervenció d'amics natius.
Sant Patrici va ser criticat també per alguns dels seus feligresos i encara més durament en cercles eclesiàstics fora d'Irlanda. Aquells que havien recolzat la seva missió i que fins a cert punt el van finançar, van trobar malament el que no acceptès almoina. No sabem si també posaven objeccions a altres aspectes de la seva tasca missionera.
L'organització de l'església que va introduir a Irlanda seria una adaptació del sistema continental a les condicions irlandeses. En un país on no hi havia ciutats, una església episcopal, amb un capítol organitzat segons les línies monàstiques, com algunes del continent, ha d'haver semblat ser la millor forma que hauria de revestir un centre religiós.
Sant Patrici com a home i escriptor
Si els detalls de la seva vida i de la seva carrera són sovint dubtosos, no pot haver, però, dubte sobre la seva personalitat tan patent a través dels seus escrits.
Era un home profundament religiós, obedient a la voluntat de Déu tal com ell l'entenia, inspirat pel seu zel evangèlic, un home d'acció, dotat de voluntat tenaç i gran intel · ligència pràctica.
Alhora, era conscient de les seves limitacions, però tant més insistia per això en l'obra de la gràcia de Déu en la seva vida. En nombroses ocasions la mà de Déu que el guiava prenia la forma d'una «veu interior» i algunes d'aquestes experiències (Confessio 24,25) tenen les característiques de l'oració mística.
No era una ment especulativa i sembla haver llegit poc -si és que va llegir alguna cosa a part de la Bíblia-. A la Sagrada Escriptura, però, estava molt versat, freqüentment cita d'ella; molt sovint empra frases bíbliques, fins i tot quan explica la seva pròpia història. El seu llatí és una original barreja d'elements bíblics, d'oracions i de llenguatge d'ús corrent. No és un escriptor de gran distinció, però la seva sinceritat col·loca els dos documents personals que ens va deixar molt per sobre de la majoria de la literatura de la seva època.
Culte i iconografia
El primer testimoni del culte al sant és la inclusió d'un himne en la seva lloança (en el títol se li denomina magister Scottorum) al Antifonari de Bangor (AD 680-91).
En Armagh, la seva festa (17 març) se celebrava ja amb un tridu a més tardar a principis del s. IX.
Els conqueridors anglonormands del s. XII van «adoptar» a Sant Patrici i a altres primitius sants irlandesos en la seva litúrgia, en 1186 el bisbe Malachy de Down transferir les relíquies dels sants Patrici, Brigita i Columcille a la seva catedral i els va fer dipositar allà en un reliquiari comú.
Al continent, el seu culte es va estendre amb els pelegrins irlandesos, especialment a França, Bèlgica, part Sud i Occidental d'Alemanya, en Peronne, en Picardia, va ser establert cap a l'any 700.
De finals de l'edat mitjana coneixem un nombre considerable de textos de Missa pròpia i oficis per al dia de Sant Patrici (l'actual missal romà té només una col·lecció pròpia).
En la nostra època, els emigrants irlandesos han portat el seu culte a l'altre costat de l'Atlàntic, especialment als Estats Units i a Austràlia on se li han dedicat moltes esglésies. És l'únic sant irlandès la festa té un lloc en el calendari litúrgic de l'Església universal.
Les representacions històriques de Patrici són rares abans del s. XIV, les primeres són dos plafons en la creu de pedra del rei Flann a Clonmacnoise (ca. 900). Solia ser representat amb vestidura episcopal, sense barba, amb la seva mà dreta aixecada en un gest de beneir. Des del s. XVII trobem el quadre familiar: amb barba, una serp als seus peus, amb la seva mà dreta sostenint un full de trèvol. Aquests emblemes es refereixen a les últimes llegendes d'acord amb les quals va expulsar d'Irlanda totes les serps i explicava als irlandesos el misteri de la Santíssima Trinitat amb un trèvol.
LUDWIG Bieler. (GER)
.png "English"){kind=small}
