IRENA SENDLER

Irena Sendler va néixer a Polònia el 1910.

Quan Alemanya va envair el país el 1939, Irena era infermera al Departament de Benestar Social de Varsòvia el qual portava els menjadors comunitaris de la ciutat.

Allí va treballar incansablement per alleujar el sofriment de milers de persones tant jueves com catòliques. Gràcies a ella, aquests menjadors no només proporcionaven menjar per a orfes, ancians i pobres sinó que a més lliuraven roba, medicines i diners.

Per evitar les inspeccions, registrava a les persones sota noms catòlics ficticis o les s'inscrivia com a pacients de malalties molt contagioses com el tifus o la tuberculosi.

Però el 1942, amb la designació d'una àrea tancada per allotjar els jueus, coneguda com el «Gueto de Varsòvia», les famílies jueves només podien esperar una mort segura.

Irena es va unir al Consell per a l'Ajuda de Jueus organitzat per la resistència polonesa, explica la Fundació Wallenberg en la seva biografia enviada a Zenit. Va aconseguir obtenir una passada del Departament de Control epidèmic de Varsòvia per poder ingressar al gueto en forma legal. Persuadir els pares de separar dels seus fills era una tasca horrorosa per una jove mare com Irena. «Pots assegurar que viurà?», Irena preguntava als angoixats pares. Però només podia garantir que moririen si es quedaven. 

«En els meus somnis, encara puc sentir-los plorar quan deixaven als seus pares», deia després.

Tampoc era fàcil trobar famílies que volguessin donar-li aixopluc a nens jueus. 

Va començar a treure els nens en una ambulància com víctimes del tifus, després va haver d'utilitzar cistells d'escombraries, caixes d'eines, carregaments de mercaderia, bosses de patates, taüts ...

El rescat d'un nen requeria l'ajuda d'almenys deu persones. Els nens eren els primers transportats a unitats de servei humanitari i després a un lloc segur. Després els buscava ubicació en cases, orfenats i convents. «Vaig enviar

a la majoria dels nens a establiments religiosos », recordava. «Sabia que podia comptar amb les religioses».

L'únic registre dels seus veritables identitats dels nens ho conservava en flascons enterrats sota un arbre de pomes al pati d'un veí, davant de les barraques alemanyes. En total, els flascons contenien els noms de 2.500 nens.

El 20 d'octubre de 1943, Irena va ser detinguda i empresonada per la Gestapo. Era l'única que sabia els noms i les adreces de les famílies que albergaven als nens jueus i va suportar la tortura per no trair.

Li van trencar els peus i les cames. «Però ningú va poder trencar la seua voluntat. Irena va passar tres mesos a la presó de Pawiak on va ser sentenciada a mort », explica Baruc Tenembaum.

Mentre esperava l'execució, un soldat alemany se la va emportar per a un interrogatori addicional. En sortir, li va cridar en polonès "Corri!". 

L'endemà va trobar el seu nom en la llista dels polonesos executats. Irena va continuar treballant amb una identitat falsa.

En finalitzar la guerra, Irena va desenterrar els pots i va utilitzar les notes per trobar als 2.500 nens que va col · locar amb famílies adoptives. Els reunir amb els seus parents disseminats per tot Europa, però la majoria havia perdut les seves famílies en els camps de concentració nazis.

Els nens només la coneixien pel seu nom clau Jolanta. Però anys més tard, quan la seva foto va sortir en un diari, després de ser premiada per les seves accions humanitàries durant la guerra, va ser reconeguda per moltes de les persones a qui va salvar.

Després de la guerra va treballar per benestar social; va ajudar a crear cases per a ancians, orfenats i un servei d'emergència per a nens.

El 1965 va rebre el títol de Justa entre les Nacions per l'organització Yad Vashem de Jerusalem i el 1991 va ser declarada ciutadana honorària d'Israel.

LA SENYORA POMA

Hi havia una vegada, una poma golden que sempre havia viscut en un fruiter. Portava tant temps en aquest recipient, que ja estava arrugada i una mica pocha ...

Un dia, un dels nens de la casa va decidir menjar-la, i quan li va donar la primera mossegada, l'escopí ràpidament perquè no tenia bon sabor.

Després d'això, la senyora poma va ser llançada a les escombraries, però alguna cosa la va parar i la va tornar a deixar a la fruitera .. 

Era la mare d'aquest nen, que alhora que retornava la poma al fruiter, li deia al seu fill: "Nen, si no t'agrada la poma és perquè li has donat un mos en una mala dolenta, però aquesta illa d'aqui està boníssima ".

El nen va tornar a provar la poma, i la seva mare tenia raó, l'illa estava boníssima. 

Llavors va comprendre que no havia de llençar la fruita a les escombraries així, tan fàcilment.

FI

No cal tirar res de menjar a les escombraries sempre que es pugui aprofitar. Hi ha molta gent amb fam al món, i hem de pensar que, llençar menjar és un luxe que no ens podem permetre.

QUÍ ETS TU?

En un llunyà país hi va haver una vegada una època de gran pobresa, on només alguns rics podien viure sense problemes. Les caravanes de tres d'aquells rics van coincidir durant el seu viatge, i junts van arribar a un llogaret on la pobresa era extrema. Era tal la seva situació, que va provocar diferents reaccions a cada un d'ells, i totes molt intenses.

El primer ric no va poder suportar veure allò, així que va prendre tot l'or i les joies que portava en els seus carros, que eren moltes, i els va repartir sense quedar-se res entre la gent del camp. A tots ells va desitjar la millor de les sorts, i va partir.

El segon ric, en veure la seva desesperada situació, va parar amb tots els seus servents, i quedant-se el just per arribar al seu destí, va lliurar a aquells homes tota la seva menjar i beguda, ja que veia que els diners de poc els serviria. Es va assegurar que cadascú rebés la seva part i tingués menjar per cert temps, i es va acomiadar.

El tercer, en veure aquella pobresa, va accelerar i va passar de llarg, sense si més no detenir-se. 

Els altres rics, mentre anaven junts pel camí, comentaven la seva poca decència i la seva falta de solidaritat. Encara sort que hi havien estat ells per ajudar a aquells pobres ...

Però tres dies després, es van creuar amb el tercer ric, que viatjava ara en la direcció oposada. Seguia caminant ràpid, però els seus carros havien canviat l'or i les mercaderies per eines del camp, eines i sacs de diferents llavors i gra, i es dirigia a ajudar a lluitar al llogaret contra la pobresa.

Hi ha gent generosa, encara que dóna només perquè es vegi el molt que donen, i no volen saber res de qui el rep. 

D'altres, també generosos, tracten d'ajudar realment a qui els envolten, però només per sentir-se millor per haver obrat bé. 

I hi ha altres, els millors, a qui no els importa molt el que pensi la resta de generosos, ni donen de manera ostentosa, però es preocupen de veritat per millorar la vida d'aquells a qui ajuden, i donen molt d'alguna cosa que val molt més que els diners: el seu temps, la seva il · lusió i les seves vides.

Encara hi som a temps de canviar al grup bo!

QUÈ SIGNIFICA SER SOLIDARI?

La solidaritat, com hem dit, és una necessitat universal, connatural a tots els homes.

Què significa ser solidaris? Significa compartir la càrrega dels altres. 

Cap home és una illa. 

Estem units, fins i tot quan no som conscients d'aquesta unitat.

La veritable solidaritat està fundada en la igualtat radical que uneix tots els homes. Aquesta igualtat es deu a la veritable dignitat de l'ésser humà,  sense importar la seva raça, edat, sexe, credo, nacionalitat o partit.

ORIGEN DEL TERME "SOLIDARITAT"

La paraula solidaritat prové del substantiu llatí soliditas, que expressa la realitat homogènia d'alguna cosa físicament sencer, unit, compacte, les parts integrants són de la mateixa naturalesa.

La teologia cristiana va adoptar per primera vegada el terme solidaritas, aplicat a la comunitat de tots els homes, iguals tots per ser fills de Déu, i vinculats estretament en societat.

La paraula solidaritat és una paraula positiva, que revela un interès gairebé universal pel bé del proïsme. La solidaritat és una paraula d'unió. És el senyal inequívoc que tots els homes, de qualsevol condició, s'adonen que no estan sols, i que no poden viure sols, perquè l'home, com és, social per naturalesa, no pot prescindir dels seus iguals, no pot allunyar-se de les persones i intentar desenvolupar les seves capacitats de manera independent.

L'ABELLA REINA, CONTE DELS GERMANS GRIMM

Tres germans havien partit, cada un pel seu costat, a fer fortuna. 

Els majors eren atractius i intel·ligents. 

El menor, anomenat Benjamí, no tan maco i era una mica distret. 

Mesos després es van trobar. 

Els grans van riure de Benjamí i li van comentar: 

- Si nosaltres, amb tot el nostre enginy no hem pogut tirar endavant, com vols fer-ho tu, que ets tan babau?

Caminant, van arribar a un formiguer. Els majors van voler regirar-lo per divertir-se veient com corrien els espantats insectes. 

Però Benjamí va  intervenidre:

- Deixeu-los estar en pau. No els molesteu.

Passos més endavant van trobar un llac amb dotzenes d'ànecs silvestres. 

Els majors van pensar en caçar un parell d'aus per rostir-los i menjar-los. 

Però Benjamí es va oposar:

-Deixeu-los estar en pau. No els molesteu.

Finalment, en el tronc d'un arbre, van trobar un rusc. 

Hi tenia tanta mel que aquesta vessava per les branques. Els germans grans planejaven encendre una foguera per fer un espès fum, expulsar les abelles i menjar-se tota la mel. Però Benjamí va sortir en defensa seva:

-Deixeu-los estar en pau. No els molesteu.

Cansats de caminar sense rumb, van arribar finalment a un petit poble on, per efecte d'un encanteri, tots els animals i els habitants s'havien convertit en figures de pedra. Van entrar al gran palau. 

La cort i el rei havien patit l'encanteri d'una altra manera: havien caigut en un son profund. 

Després de recórrer les galeríes, els tres germans van arribar a una habitació on hi havia un homenet de curta estatura.

En veure'ls, aquest no els va dir res. Simplement els va prendre del braç i els va conduir a una taula on estaven servits rics menjars.

Quan van acabar de sopar, sense pronunciar paraula, va portar a cadascun a un confortable dormitori. Els tres van dormir un son reparador, i van despertar plens d'energia al dia següent. L'homenet va  portar al germà gran a una taula de pedra per donar-li d'esmorzar. Sobre ella estaven escrites les tres proves que havia de superar per alliberar el poble de l'encantament.

La primera era aquesta: al bosc, sota la molsa, hi havia les mil perles de la princesa. Calia buscar-les totes abans que el sol es posés i portar-les al palau. Si no les trobava, ell mateix es convertiria en pedra.

El major va anar al bosc però, tot i el seu esforç, només va trobar cent, i es va convertir en pedra.

L'endemà, el segon germà va realitzar la prova, però només va trobar dues-centes i també es va convertir en pedra. 

Va arribar el torn de Benjamí. Aquest va arribar d'hora i es va posar a buscar a la molsa. Gairebé no trobava cap i es va asseure en una pedra a plorar d'aflicció. Però per allà caminava el rei del formiguer que ell havia salvat. Veníaa acompanyat de cinc mil formigues per buscar les perlas. Amb el seu ajut, en molt poc temps les havien trobat totes i les van ajuntar en un munt.

Quan va tornar al palau per lliurar-les, Benjamin es va trobar que l'esperava la segona prova. La clau de l'alcova de la princesa havia caigut al fons del llac. Calia recuperar-la. En arribar a la vora del llac va veure als ànecs que havia protegit dels seus germans. Tots es van submergir sota l'aigua i, en qüestió de minuts, un portava la daurada clau al bec. 

La tercera prova era la més difícil. Entre les tres filles del rei, que estaven adormides feia mesos, havia d'escollir a la menor, que era la més bona.

El problema és que eren molt semblants. Només les diferenciava un detall. Les dues grans havien menjat un terròs de sucre, i la menor, una cullerada de mel. 

"Què faré?" Va pensar Benjamí molt apurat. 

Però llavors, per la finestra va entrar volant la reina de les abelles i es va posar a la boca de la qual havia menjat mel. D'aquesta manera, Benjamí va reconèixer a la més bona. 

En aquest mateix instant es va trencar l'encantament. Els habitants del palau van despertar i totes les figures de pedra van recuperar la seva forma humana. Benjamí es va casar amb la princesa més jove i, anys després, va arribar a ser rei. 

Els seus germans, alliberats també de l'encanteri, es van casar amb les altres dues germanes.

LA SOLIDARITAT: VALOR PEL JUNY

La solidaritat és l'adhesió circumstancial a la causa o a l'empresa d'altres.

En un món ràpid i competitiu moltes persones tendeixen a pensar que la clau per sobreviure està en buscar només el seu benefici personal, sense importar el que passa amb els altres, se'ls anomena individualistes. 

En no donar ajuda, no la reben. 

Pensen en només en si mateixes i efectuen cada acció avaluant la seva pròpia conveniència.

La solidaritat ens allunya del individualisme