ACOLORIM LA VERGE DE GUADALUPE

EL MISTERI DE LA IMATGE DE LA VERGE DE GUADALUPE

COATLALLOPE - GUADALUPE

Parlar sobre la trobada dels descobridors espanyols amb els asteques és apassionant. Un dels elements que va propiciar l'agemanament va ser el religiós i, en aquest tema, la Verge Maria va jugar un gran paper. 

Maria es va aparèixer en el Tepeyac, Mèxic, a sant Joan Diego el dimarts 12 de desembre de 1531, tot just deu anys després de la conquesta de Mèxic. 

La mare de Jesús vol donar a conèixer l'evangeli als seus fills nadius del nou continent i per "mostrar i donar" tot el seu "amor i compassió, auxili i defensa, ja que jo sóc la vostra piadosa mare" (segons diu a san Juan Diego en nahualt, el seu propi idioma).

Com a prova de la seva visita la Verge va fer que en aquell lloc apareguessin roses de Castella i que la seva imatge es quedés permanentment en la tilma de la seva humil missatger.

Durant quatre dies la Mare de Déu s'havia comunicat amb el Juan Diego. En identificar-se, Maria va usar la paraula "Coatlallope", un substantiu compost format per "coatl" és a dir, serp, la preposició "a" i "llope", aixafar, és a dir, es va definir com "la que xafa la serp".  El vocable náhualtl va sonar als oïdes dels frares espanyols com l'extremeny "Guadalupe", relacionant el prodigi del Tepeyac amb la  advocació que els conqueridors coneixien i veneraven a la Basílica construïda per Alfonso XI en 1340. A Espanya existien dues advocacions a la Verge de Guadalupe, en Càceres i a La Gomera. No obstant això la Guadalupe Mexicana és original. 

La Verge es va comunicar de manera que la entenguessin tant els indis com els espanyols!.

Maria Coatlallope va triar com missatger a un pobre indi, sant Juan Diego però demanant-li que vagi al bisbe, el franciscà Fra Joan De Zumárraga. D'aquesta manera la Verge ensenya que s'ha de sotmetre a l'autoritat legítima que Jesús va establir en l'Església. Uneix a dos diferents, els fa entrar en relació, dialogar i reconèixer tots dos la veracitat d'un fet. Ve a reconèixer però sense enfrontar.

Quatre-cents anys van haver de passar perquè la cultura occidental reconegués admirada que la imatge impresa sobre el ayate indígena era un veritable còdex mexicà, un missatge del cel carregat de símbols.

Helen Behrens, una antropòloga nord-americana va descobrir el 1945 el que els ulls dels indis havien "llegit" en la pintura de la "Mare del veritable Déu per qui es viu" aquell desembre de 1531.

SANT JUAN DIEGO

Entre els anys 1524 i 1526 Cuauhtlatoatzin es converteix al cristianisme i és batejat, així com la seva dona Malintzin, i el seu oncle, al Temple de Santiago Tlaltelolco. Es creu que el seu catequista va ser el missioner franciscà Fra Toribio de Benavente, anomenat pels indis "Motolinía" o "el pobre" per la seva extrema humilitat i la roba gastades que vestia.

Rep el nom baptismal de Juan Diego, Malintzin, la seva dona, el nom de Maria Lucía i, al seu oncle li diuen Juan Bernardino.

Juan Diego i María Lucía no van tenir fills però sí van adoptar un.

A la mort de la seva esposa, l'any 1529, Juan Diego es va a viure a Tulpetlac amb el seu oncle Juan Bernardino perquè allà l'església li quedava més a prop, (a 14 km). Caminava cada dissabte i diumenge a l'Església, partint de matí molt d'hora, abans que es fes de dia, per arribar a temps a Missa i a les catequesis. Caminava descalç, com la gent de la seva classe macehualli, ja que només els membres de les classes superiors dels asteques usaven sandàlies. En aquestes fredes matinades usava per protegir-se del fred una manta teixida amb fibres del maguey, el cactus típic de la regió. El cotó només el podien fer servir els asteques més privilegiats.

El 9 de desembre de 1531, mentre es dirigia a peu a Tlatelolco, en un lloc anomenat Tepeyac, Juan Diego va tenir una aparició de Maria, que se li va presentar com «la perfecta sempre Verge Santa Maria, Mare del veritable Déu». La Verge li va encarregar que en el seu nom demanés al Bisbe Juan de Zumárraga, la construcció d'una església en el lloc de l'aparició.

El Bisbe no va acceptar la idea, i la Verge li va demanar que insistís.

L'endemà, diumenge, Juan Diego va tornar a veure al bisbe Juan de Zumárraga. Aquesta vegada el bisbe el va escoltar, va examinar els seus coneixements de la doctrina cristiana i li va demanar proves objectives en confirmació del prodigi.

El 12 de desembre, dimarts, quan Juan Diego es dirigia de nou a la ciutat, la Mare de Déu se li va tornar a presentar i li va consolar, convidant-lo a pujar fins al cim del turó de Tepeyac per recollir-li unes flors. Malgrat la freda estació hivernal i l'aridesa del lloc, Juan Diego va trobar unes flors molt boniques. Un cop recollides les va col·locar en la seva «tilma» i se les va portar a la Verge, que li va manar presentar-les al Bisbe com a prova de veracitat.

Juan Diego es va anar per tercera vegada a veure al Bisbe.

Zumárraga li va demanar la prova i Juan Diego va obrir la seva «tilma» i va deixar caure les flors. Per a sorpresa del bisbe en el teixit va aparèixer, inexplicablement impresa, la imatge de la Verge de Guadalupe, que des d'aquell moment es va convertir en el cor espiritual de l'Església en Mèxic.

Juan Diego treballava teixint petates que després venia juntament amb altres productes elaborats amb tule. Tenia algunes propietats, entre elles, la casa on habitava amb el seu oncle, (avui temple de Nostra Senyora de la Salut). Tot el que tenia el va regalar després de la seva trobada amb la Verge en Tepeyac.

S'explica que el mateix dia en què es va traslladar la sagrada imatge de la Verge de Guadalupe a la primitiva ermita, Juan Diego, amb llicència del bisbe, va anar a viure a una petita cambra enganxat a la capella. Es va despullar de totes les seves pertinences i va dedicar la resta de la seva vida dedicat a la difusió del relat de les aparicions entre la gent del seu poble. Allà va servir a Maria Cel fins al final dels seus dies. Atenia amb gran amabilitat als pelegrins que arribaven a totes hores i, realitzava tot tipus de treball com escombrar, carregar i portar tot el necessari per sostenir i mantenir l'ermita. Es diu que passava molt de temps en oració davant de la imatge de Maria i que dejunava amb freqüència. El Bisbe li va concedir un permís molt especial per a l'època, el de combregar tres vegades per setmana.

Juan Diego va morir el dia 12 de juny de 1548, a l'edat de 74 anys. Va ser sepultat a la primera ermita dedicada a la Verge de Guadalupe, amb el seu oncle Juan Bernardino.

L'abril de 1990, en una solemne cerimònia a la Basílica de Guadalupe a Mèxic, el Sant Pare Joan Pau II li va declarar Beat. La seva festa la va fixar el mateix Sant Pare el 9 de desembre perquè aquest "va ser el dia en que va veure el Paradís" (dia de la primera aparició).

El 31 de juliol del 2002, Joan Pau II va proclamar públicament la santedat de Juan Diego en una Solemne Missa de Canonització a la Basílica de la Verge de la Guadalupe a Mèxic.

MOTOLINÍA

Entre els anys 1482 i 1491 va néixer a Benavente, Zamora, un nen que va ser batejat amb el nobre de Toribio. Als disset anys d'edat va ingressar en l'orde franciscà i va adoptar el nom de Toribio de Benavente, en honor al nom de la vila on es trobava el seu ordre. Allí va romandre veient la vida pròpia d'un monestir fins que Fra Francisco dels Àngels (conegut com a cardenal Quiñones), en qualitat de ministre general de l'Ordre de Sant Francesc, va designar a fra Martín de València com a responsable d'una expedició evangelitzadora en el Nou Món. Fra Martín havia de triar també a altres onze frares perquè l'acompanyessin en la missió. Entre els elegits hi havia fra Toribio de Benavente.

Els altres deu van ser: fra Francisco de Soto, fra Martín de Jesús (o de la Corunya), fra Juan Suárez, fra Antonio de Ciudad Rodrigo, fra García de Cisneros, fra Luis de Fuensalida, fra Joan de Ribas, fra Francisco Ximénez i els llecs: fra Andrés de Còrdova i fra Juan de Pals. Com eren dotze, se'ls coneix com els dotze apòstols de Mèxic.

No serien els primers missioners a anar a Mèxic. Ja abans, en 1523, havien arribat tres franciscans flamencs: fra Juan de tes, fra Joan de aora i fra Pedro de Gant, a més d'altres missioners.

Els dotze apòstols franciscans van partir de Sanlúcar de Barrameda, el 25 de gener de 1524 i el 5 de febrer van arribar a les illes Canàries, per després continuar per l'Atlàntic.

Després de creuar l'oceà, el 5 de març arriben a Porto-Rico (Puerto Rico), el 13 d'aquest mateix mes arriben a l'illa de l'Espanyola, a Santo Domingo, el 30 d'abril visiten l'illa de la Trinitat i finalment el 13 maig 1524 van desembarcar a San Juan d'Ulúa, Veracruz. 

Després van prendre camí a peu cap a la Ciutat de Mèxic.

En passar per Tlaxcala, els indígenes acostumats a veure els espanyols ben vestits, es van sorprendre al veure als frares que caminaven descalços, dormien a terra, tapant-se amb mantes per al fred i només menjaven truita amb Xile i fruites i estaven "prims" com descrivís d'ells Bernal Díaz del Castell. Tan sorpresos estaven que els van començar a cridar, en to de llàstima, "Motolinía". Fra Toribio de Benavente els va preguntar el significat d'aquest terme náhuatl i li van contestar que allò significava "pobret", "infortunat" o "desgraciat". A Fra Toribio li van agradar aquests adjectius i va decidir adoptar aquesta expressió com el seu nou nom, dient: "Aquest és el primer vocable que sé en aquesta llengua, i per que no se m'oblidi, aquest serà d'aquí endavant el meu nom". I des de llavors se li coneix com Fra Motolinía.

Hernán Cortés es va assabentar de l'arribada dels frares i va manar a organitzar un comitè de recepció per donar-los una calorosa benvinguda. I així, entre el 17 o 18 juny 1524, Fra Motolinía i companyia van arribar a la Ciutat de Mèxic, descalços, sense diners, només vestits amb els seus hàbits trencats i portant una cèdula real expedida per Carlos V. Van ser rebuts pel propi Cortés, els seus militars com Pedro d'Alvarado, fra Bartolomé de Olmedo, Cuauhtémoc, cacics i altres principals de Mèxic, amb molta solemnitat. Cortés i altres soldats van intentar besar les mans als frares, però aquests es van negar, així que es van conformar amb besar els hàbits. Els van oferir regals i també els van rebutjar. 

Els que no cabien de la seva sorpresa eren els indígenes en veure com els espanyols més rics i poderosos els qui tenien fama d'arrogants i altius, s'agenollaven amb tanta reverència per besar els hàbits a persones petites, febles, amb parracs i que tenien aspecte més aviat de captaires que sacerdots. Fra Juan de Torquemada descriuria: "Els Indis anaven darrere d'ells (dels frares), com els nois solen seguir als que causen novetat, i es maravellaven de veure'ls amb tan desarrapat vestit, tan diferent de la elegància i gallardia que en els soldats espanyols havien vist ". 

Cortés va fer així aquests honors als frares, amb el propòsit de demostrar als nadius, la importància del ministeri d'aquests religiosos malgrat el seu aspecte.

Entre 1524 i 1527, Toribio de Benavente, àlies Motolinía va ser guardià del convent de Sant Francesc a la Ciutat de Mèxic. Evangelitzava i ensenyava diversos oficis als indígenes, aprenent a estimar i aprenent la seva llengua, el náhuatl com abans havien fet Fra Pedro de Gant, Fra Luis de Fuensalida i Fra Francisco Ximénez.

Després (en 1527) va ser guardià del convent de Sant Antoni de Texcoco.

En aquella època vaig I catequitzar UN indi anomenat Cuauhtlatoatzin

Fra Motolinía va seguir evangelitzant arribant a Guatemala i al Yucatán, al sud ja Michocoán i Jalisco, al nord-oest, va participar en la creació d'un convent a Puebla i en l'evangelització de tot Mèxic. Motolinía volia que la colonització fos el menys cruel possible i es donés un tracte digne i més humà als nadius, en una època en què als indígenes se'ls tractava com si fossin animals. Igual que Basc de Quiroga i Fra Bartolomé de les Cases, Motolinía es va caracteritzar per defensar els indígenes contra els abusos que es cometien en ells. Això li va atreure conflictes amb les autoritats de la Ciutat de Mèxic constituïdes per la primera i Reial Audiència.

De 1555 en endavant, se sap molt poc de Motolinía, encara que va continuar ocupant llocs importants dins de l'Ordre i que va ser l'últim supervivent dels Dotze en la Nova Espanya i el més notable d'ells. Motolinía va morir al convent de Sant Francesc a la Ciutat de Mèxic, segons sembla, el 9 d'agost entre 1565 i 1569. El aquesta sepultat a Cañada Morelos Pobla

A més d'això va escriure molt, de manera que aquell franciscà que arribés al Nou Món descalç, flac i esparracat, estamparia la seva empremta en la història de Mèxic i ha deixat un ric tresor informatiu que permet conèixer la problemàtica, interessos, intrigues i inquietuds que van envoltar als protagonistes de la conquesta i les missions religioses. També la seva obra convida a endinsar-se a les meravelles de la civilització asteca ia la riquesa de la llengua náhuatl amb els seus etimologies. Es va avançar al seu temps en ser un dels pioners en pro dels drets dels més necessitats, en una època en què els nadius eren discriminats pitjor que un animal.