HISTÒRIA DE LES POSADES

Quan els espanyols van arribar a Mèxic, es van trobar amb una religió que res tenia a veure amb el cristianisme, però que coincidia al mes de desembre amb unas festes solemnes.

Els asteques creien que durant el solstici d'hivern, el déu Quetzalcóatl (el sol vell) baixava a visitar-los.

Quaranta dies abans de la festa, els mercaders compraven a un esclau en bones condicions i li posaven les vestidures del mateix déu Quetzalcóatl.

Abans de vestir-lo, el purificaven rentant-lo i després sortien amb ell a la ciutat.

L'esclau anava cantant i ballant per ser reconegut com un déu.

Les dones i els nens li oferien regals.

Quan queia la nit, el ficaven a una gàbia i l'alimentaven molt bé.

Nou dies abans de la festa, venien davant el esclau dos ancians sacerdots molt venerables del temple i es humiliaven davant seu.

Durant la cerimònia, li deien:

"Senyor, sabràs que d'aquí a nou dies se t'acabarà aquest treball de ballar i cantar perquè llavors has de morir".

Ell havia de respondre:

"Que sigui molt en hora bona".

Arribat el dia de la festa, a mitjanit, després d'honrar amb música i encens, el prenien els sacrificadors i li treien el cor per oferir-lo a la lluna.

Aquest dia en els temples es feien grans cerimònies, dirigides pels sacerdots, que incloïen ritus i balls sagrats, representant l'arribada de Quetzalcóatl, així com ofrenes i sacrificis humans en honor a ell.

Durant el mes de desembre, no només festejaven a Quetzalcóatl, sinó que també celebraven les festes en honor a Huitzilopochtli.

Aquestes festes duraven vint dies, iniciaven el 6 de desembre i acabaven el 26 del mateix mes, eren festes solemnes que estaven precedides per 4 dies de dejuni i en què es coronava al déu Huitzilopochtli posant banderes en els arbres fruiters. Això és al que deien el "aixecament de banderes". En el gran temple posaven l'estendard del déu i li rendien culte. El poble es congregava en els patis dels temples, il·luminats per enormes fogueres per esperar l'arribada del solstici d'hivern.

El 24 de desembre a la nit i al dia següent, 25 de desembre, havia festes a totes les cases. Es oferia als convidats una rica menjar i unes estàtues petites de pasta anomenada "tzoatl".

Els missioners espanyols van aprofitar aquests costums religioses per inculcar en els indígenes l'esperit evangèlic i van donar a les festes asteques un sentit cristià, el que serviria com a preparació per rebre Jesús en el seu cor el dia de Nadal. 

En 1587 el superior del convent de Sant Agustí de Acolman, Fra Diego de Soria, va obtenir del Papa Sixto V, un permís que autoritzava a la nova Espanya la celebració d'unes Misses anomenades "de aguinaldos" del 16 al 24 de desembre. En aquestes Misses, s'intercalaven passatges bíblics amb escenes del Nadal. Per fer-les més atractives i amenes, se'ls van agregar llums de bengala, coets i nadales i posteriorment, la piñata.

Els missioners convocaven al poble a l'atri de les esglésies i convents i aquí resaven una novena, que s'iniciava amb el rés del Sant Rosari, acompanyada de cants i representacions basades en l'Evangeli, com a recordatori de l'espera de l'Infant i del peregrinar de José i Maria de Natzaret a Betlem per empadronar-se.

Les posades es duien a terme els nou dies previs al Nadal, simbolitzant els nou mesos d'espera de Maria. En acabar, els monjos repartien als assistents fruita i dolços com a signe de les gràcies que rebien aquells que acceptaven la doctrina de Jesús.

Les posades, amb el temps, es van començar a dur a terme en barris i en cases, passant a la vida familiar.