ON HI HA AMOR, ALLÀHI ES DÉU (ADAPTACIÓ D'UN CONTE DE TOLSTOI)

Martín Avedeitch era un sabater ja ancià.

Una nit després del treball es va posar a llegir la seva Bíblia, i va pensar:

«Què faria si es presentés el Senyor a casa meva?»

Va quedar dormit amb aquests pensaments fins que li va despertar una veu:

-Martín, Martín. Demà vindré.

Al dia següent el bon sabater estava inquiet perquè esperava la visita del Senyor.

A través del finestró que donava al carrer va veure els peus de l'ancià Stepanich que paleaba la neu. Martín va colpejar la finestra amb els dits i ho va fer entrar perquè s'escalfés i begués una mica de te.

-Gràcies Martín Avedeitch -va dir l'ancià quan marxava-. M'has donat aliment i confortació al cos i l'ànima.

Era ja migdia quan va donar menjar i roba a una forastera mal vestida que portava el seu fill en braços. La pobra dona va trencar a plorar quan aquell ancià a qui no coneixia de res li va oferir també el seu propi capot i unes monedes.

-El Senyor et beneeixi, bon home,-va mussitar sanglotant en abandonar la petita estada.

Era ja tard entrada i el Senyor Jesús no havia vingut.

Martín va veure com un nen esparracat robava a una dona gran una poma del seu cistell. Aquesta li havia agafat i li tirava dels pèls.

-Deixa-ho, àvia. No ho farà més -va intervenir Martín

L'anciana el va deixar anar.

- Demana perdó a l'àvia! I no ho facis més. Et vaig veure robar la poma.

El nen va trencar a plorar i va demanar perdó.

-Així m'agrada. -Martín va prendre una poma del cistell i l'hi va donar al noi.

-Aquí tens una poma. Jo et pagaré, àvia.

-Mereixia-lo assotar perquè s'acordés tota una setmana

-va contestar l'anciana.

-Àvia, àvia. Això és el que volem nosaltres. No el que vol Déu. Si hem assotar per robar una poma ... Què mereixerem nosaltres pels nostres pecats?

I el nen es va oferir ajudar-la a portar el sac perquè anava pel mateix camí. I van marxar junts, el nen amb el fardell de pomes i ella recolzada en la seva espatlla. 

Martín va tornar al seu sabateria i va acabar el treball del dia, i en tornar a obrir la seva Bíblia va creure sentir remor de passos en el fosc racó. Va escoltar una veu a cau d'orella.

-Martín, Martín ... No em coneixes? -I del racó va sortir Stepanich que li va somriure i es va dissipar com un núvol.

-Sóc jo -va repetir la veu-. I de la foscor, va sorgir la dona amb el nen que també es va esvair en les ombres.

-Sóc jo-va tornar a sentir-i va veure a l'anciana i el nen amb les seves pomes que somreien i desapareixien.

I Martín va comprendre que el Salvador li havia visitat tres vegades aquest dia.