ANDROCLES I EL LLEÓ

Androcles era un pobre esclau romà a qui l'amo va portar al Nord d'Àfrica.

Com el seu amo era molt cruel, la vida de l'esclau era molt dura, per la qual cosa va decidir escapar-se per veure si arribava a la costa i d'aquesta podia tornar a Roma.

Sabia molt bé que, si li caçaven, el matarien i per això va esperar que es nits fossin fosques i sense lluna, i sortint secretament de casa del seu amo, va travessar cautelosament la ciutat i va sortir a camp obert.

Enmig de la foscor va apressar infatigablement la seva marxa, però amb la llum del dia observo que en lloc d'haver fugit cap a la costa, havia penetrat a l'interior del país cap al solitari desert.

es trobava rendit, afamat i assedegat; havent distingit l'entrada d'una cova a la falda d'un turó, va entrar en aquell lloc, fet a terra i va dormir tranquil·lament.

Tot d'una el va despertar un terrible rugit i posant-se dret d'un salt va veure a l'entrada de la caverna un enorme lleó de color fosc.

Androcles havia dormit al cau d'aquella fera i ben sàvia que no tenia escapament possible, perquè la bèstia tancava el pas. Esperava doncs, tremolant de terror que l'animal saltés sobre ell i li matés.

Però el lleó no es movia. es queixava i es llepava una urpa de la qual rajava sang. Oblidant Androcles seu terror en veure patir a la fera, es va avançar cap a ella i el lleó va aixecar la urpa com demanant-li auxili.

Llavors va veure Androcles que el lleó s'havia clavat una gran espina, la qual enfonsada, en la carn, li havia causat gran inflamació. Amb ràpid moviment va extreure l'espina, va detenir la inflamació i va detenir la sang.

Alleujat del seu dolor, l'agraït lleó va sortir de la caverna i als pocs minuts va tornar amb un conill mort que va posar al costat de Androcles. Quan el pobre esclau va rostir el conill i hi va haver sadollat ​​la seva fam, el lleó el va conduir a un lloc del turó on de la terra brollava una font de fresca aigua.

Durant tres anys, home i fera van viure junts. Junts caçaven, junts menjaven, i junts reposaven durant la nit estesa l'agraït lleó al costat del seu benefactor, i movent la seva enorme cua d'amunt i avall, com un gos o gat que jeu als peus del seu amo al costat del foc i es sent feliç. Finalment, Androcles va sentir desitjos de comunicar-se amb els seus semblants i va deixar la cova, sent aviat capturat per uns soldats i enviat a Roma com a esclau fugitiu.

Els antics romans no tenien pietat amb els esclaus fugitius, així és que van condemnar a Androcles a ser destrossat per les feres al circ el primer dia de festa.

Una gran multitud de poble va acudir a presenciar el trist espectacle i entre els espectadors figurava el mateix emperador de Roma, que tenia al coliseu seu seient imperial, des del qual envoltat dels seus senadors contemplava la cruel festa.

Van tirar a Androcles a la sorra i van posar a les mans una llança perquè es defensés contra un gran lleó, al que havien tingut diversos dies sense menjar per fer-li més ferotge. Quedava doncs, l'esclau molt petita probabilitat de conservar la vida.

Aterrit, quan els qui passen fam lleó va sortir de la seva gàbia, i en veure que es dirigia a salts cap a ell va tremolar i li va caure la llança de les mans. Però en comptes d'atacar i derrocar, el lleó va agitar amigablement la cua i li va llepar les mans. Androcles va veure llavors que aquell lleó era amb qui ell havia viscut a la cova, i li va acariciar el llom, s'inclinés sobre el seu cap i va plorar.

Maravillase el poble davant escena tan prodigiosa i l'emperador va fer cridar Androcles i li va demanar que li expliqués allò.

Admirat amb el sorprenent relat, que li va concedir la llibertat i dignitat d'home lliure, i li va donar una important suma de diners.

Androcles solia després passejar pels carrers de Roma acompanyat del seu lleó, que com un fidel gos el seguia a tot arreu.