EL VESC

El vesc es diu en llatí Viscum album, i és una planta semiparàsita que es caracteritza per les seves tiges articulades i la seva coloració sempre verd.

 El seu fruit és una baia petita, translúcida quan madura a finals de la tardor, de color blanc rosat i interior viscós, i comestibles. 

En créixer, aquesta planta pot arribar a mesurar fins un metre i es desenvolupa sobre les branques de diversos arbres, principalment de fulla caduca com pomeres, àlbers, salzes, bedolls, til·lers, faigs i nogueres. Els seus fruits serveixen d'aliment a moltes aus com merles o tords, que són les encarregades de disseminar les seves llavors.

La decoració amb elements vegetals és típica de les festes nadalenques: arbres de Nadal, branques de grèvol, flors de Pasqua, corones i centres de taules amb pinyes, etc. Entre aquests elements vegetals destaquen les branques de vesc.

L'historiador romà Plini va comptar en la seva Història Natural com el vesc era utilitzat ja pels antics sacerdots i mags celtes, que la consideraven una planta màgica. La seva recol·lecció es desenvolupava seguint un complex ritual que incloïa unes dates molt concretes de recollida, sempre properes al solstici d'hivern, i la utilització d'unes eines específiques, generalment una falç d'or. Un cop tallat, es col·locava el vesc en una peça blanca evitant que toqués la terra o caigués a terra. Algunes llegendes atribueixen poders màgics a aquesta planta basant-se que va ser creada com un element que no provenia ni del cel ni de la terra, ja que les seves arrels no toquen mai la terra, però tampoc se sosté per si mateix en l'aire. D'aquí sorgeix el costum o tradició de recollir sense que caigui a terra, i de penjar del sostre.

Els celtes utilitzaven aquesta planta per a una àmplia diversitat d'aplicacions: per protegir-se dels llamps, de la maldat, de les malalties, per curar ferides o per ajudar a les dones en la concepció. El consideraven més un símbol de pau i un potent amulet protector. Amb ell es confeccionaven garlandes amb què s'adornaven les portes de les cases i que servien per protegir els seus habitants d'esperits malèfics i per evitar visites indesitjades. Des de llavors es va considerar el vesc una defensa contra bruixes i dimonis, i es va estendre el costum de col·locar unes branquetes en les entrades de les llars.

Hi ha qui opina que la vinculació entre el vesc i els petons sorgeix del fet que la porta d'entrada a la casa és el lloc d'intercanvi de petons amb les visites. Fora aquest o un altre el seu origen, aquestes tradicions al voltant de la planta van ser transmeses als anglosaxons, entre els quals es va establir el costum d'utilitzar-per presidir a les cases les festes de Nadal i Any Nou, en general penjant del sostre. 

Es considerava que portava bona sort i, a més, es va popularitzar el costum que el noi que sorprenia a una noia sota el vesc podia besar-la. 

Si el petó es produïa la nit de Nadal, la dona besada trobava l'amor buscat o conservava el que ja tenia. 

Si el petó es produïa entre una parella, aquesta era obsequiada amb el do de la fertilildad. 

Aquesta tradició va ser recollida per Charles Dickens en la seva novel·la Els papers pòstums del Club Pickwick.