EL CARMEL

El Carmel és una ordre religiosa que va néixer al voltant del segle XII, quan sant Bartomeu del Mont Carmel i un grup d'ermitans, inspirats pel profeta Elies, es van retirar a viure al mont Carmel.

El mont Carmel es considera el jardí de Palestina (Karmel significa «jardí» en hebreu). Del profeta Elies havien heretat la passió ardent pel Déu viu i vertader. 

Al mig de les cel·les van construir una església, que van dedicar a la seua patrona, la Mare de Déu, que veneren com la Mare de Déu del Carme. Van prendre així el nom de «Germans de Santa Maria del Mont Carmel» 

El patriarca de Jerusalem, Albert Avogadro, els va donar l'any 1209 una regla que sintetitza l'ideal anacorètic del Carmel: vida contemplativa, separació del món, pobresa absoluta, dejuni, meditació de la Sagrada Escriptura i treball. 

Els frares viurien en cel·les separades, sota la guia d'un prior; la unitat es manté mitjançant l'eucaristia diària i una reunió setmanal. 

La regla va ser confirmada per Honori III en 1226.

Al segle XIII, molts frares van fugir de la reconquesta musulmana i van refugiar-se a Xipre, Sicília, el sud de França i Anglaterra. D'entrada, van continuar amb l'ideal eremitic de l'orde, però aviat l'orde, sota la direcció de Simó Stock, va adaptar-se a la realitat occidental, convertint-se en orde mendicant. El canvi va ser aprovat per Innocenci IV en 1247.