SANTA EULÀLIA

Avui és Santa Eulàlia, una santa molt complexa d'explicar per que es la fussió de dues històries semblants.

Comencem per la primera, Eulàlia de Mèrida, que sembla la més històrica. Eulàlia vivia a Mèrida, capital de la Lusitània, durant la persecució dels cristians de Dioclecià, al final del segle III.

La seva història es basa en el llibre tercer del Peristephanon de Prudenci, que li dedica un himne a la santa i que possiblement es basa en una passio ja perduda.

Tot i la fantasia que acompanya la descripció del martiri, és possible que ornamenti el fet real d'una noia de Mèrida; el seu culte, ja documentat al 350, fa versemblant la seva existència.

Amb el temps, la seva llegenda, traslladada a Barcelona, va donar origen a la creació d'una figura inexistent, Santa Eulàlia de Barcelona, amb una història similar, que és venerada com a patrona de la ciutat de Barcelona. És un cas de desdoblament de personalitat hagiogràfica.

La història s'assembla a d'altres de màrtirs. Eulàlia era una noia cristiana d'uns dotze o catorze anys. En decretar-se que tots els ciutadans fessin sacrifici als déus pagans, el 304, per demostrar la seva creença, la mare de la noia la portà fora de la ciutat, per evitar que hagués de fer-ho. Eulàlia, però, va escapar i es presentà al tribunal on, davant del governador Dacià, va declarar-se cristiana i va fer burla dels déus pagans. El governador intentà convèncer-la fent servint la tortura. No va tenir èxit de manera que al final va ser condemnada a morir.

Sobre la seva tomba s'edificà un santuari, a Mèrida. El seu culte ja consta documentat cap al 350. La basílica s'aixecà al mateix lloc el 560, per obra del bisbe Fidel de Mèrida. Molt popular a la Hispània visigoda, el seu cos va ser traslladat a Oviedo en 780 per Silo I d'Astúries per a protegir-lo de la invasió musulmana. Avui les relíquies es conserven a la Capella de Santa Eulàlia de la mateixa catedral, en una urna d'argent. El 1639 va ser proclamada patrona d'Oviedo. Fins a la proclamació de la Mare de Déu de Covadonga com a patrona, va ser també santa patrona d'Astúries, on és coneguda com a Olaya o Santolaya.

A Catalunya, és la patrona del Papiol (Baix Llobregat).

Sobre la Santa Eulalia de Barcelona hi ha seriosos dubtes sobre la historicitat de la narració del seu martiri, i fins i tot sobre si la seva llegenda no és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, ja que el primer testimoni escrit que se'n té és un himne del bisbe de Barcelona Quirze, de cap al 660, o sigui, més de tres segles després de la seva època.

La tradició que la fa originària de Sarrià encara és posterior.

La llegenda barcelonina reprodueix gairebé literalment els fets i turments, a més del nom, de la santa de Mèrida, la qual cosa fa pensar en un de les típiques duplicacions de personalitat hagiogràfica que es van donar durant l'Alta Edat Mitjana. En qualsevol cas la seva història està molt lligada a Barcelona, als seus carrers i al seu sentir.

Les  despulles de la Santa foren localitzades el 878 pel bisbe Frodoí a Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar, i traslladades solemnement a la catedral, on al segle XIII van instal·lar-s'hi a la cripta, en un nou sarcòfag gòtic d'estil pisà.

Segons les tradicions barcelonines, Eulàlia, mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s'hi criaven. Per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa.                             

La santa vivia als afores de la ciutat, a Sarrià; vora la seva casa hi havia un bosc de xiprers. Un dia que la santa hi passejava, tingué una aparició: un àngel li digué que fóra santa i patrona de Barcelona i, en record del prodigi, els xiprers es van convertir en palmeres, arbre llavors desconegut a la ciutat. Per això, la finca de Sarrià tenia palmeres i era coneguda com el Desert de Sarrià.

Quan les restes de la santa van ser traslladades de Santa Maria de les Arenes a la Catedral, el 878, en arribar la processó al portal de la ciutat, que era on ara hi ha la Plaça de l'Àngel, l'arca on anaven les restes va prendre un pes tan gran que no va poder ser moguda i van haver de deixar-la al terra. Malgrat els intents d'aixecar-la, no hi havia manera de poder continuar la traslació i es va pregar perquè el Cel enviés un senyal que permetés conèixer-ne la causa. 

Un àngel s'aparegué llavors i assenyalà amb el dit un dels canonges que prenia lloc a la processó: el sacerdot, penedit, va confessar que, en fer el trasllat de les restes de la santa a l'arca, se n'havia quedat un dit, com a relíquia i, en tornar-lo al seu lloc, van poder tornar a aixecar l'arca i continuar la cerimònia: la santa no volia entrar "incompleta" a la seva ciutat. Per aquest motiu, l'antiga Plaça del Blat va canviar el nom i passà a dir-se Plaça de l'Àngel i l'actal carrer de la Llibreteria prengué el nom de Baixada de Santa Eulàlia, a més, s'hi instal·là al portal l'escultura d'un àngel de planxa de coure que assenyalava cap avall, i una altra de santa Eulàlia.

Moltes dones i noies duen el nom de Laia, que és una adaptació del nom "Eulàlia", que en grec significa "ben parlada"

Felicitats a totes les Laies!!!