UNA BROMA QUE DÉU VA GASTAR AL MEU AVI

El meu avi estimava la vida, especialment quan podia fer-li una broma a algú. Però aquell fred diumenge a Chicago, el meu avi va pensar que Déu li havia gastat una broma a ell. I no va riure.

I no m'estranya, que no li fes la menor gràcia. L'avi era fuster. Aquest dia en cocncret havia estat a l'Església fent uns baguls de fusta per a la roba i altres articles que enviarien a un orfenat a la Xina.

Quan tornava a casa, va ficar la mà a la butxaca de la seva camisa per treure les seves ulleres, però no hi eren. L'avi estava segur d'haver-los agafat aquell matí, així que va tornar a l'Església. Las va buscar per a tot arreu, però no els va trobar.

Llavors es va adonar que les ulleres s'havien caigut de la butxaca de la seva camisa, sense adonar-se'n, mentre treballava en els baguls que ja havia tancat i facturat. Les seves noves ulleres anaven camí a la Xina!

La Gran Depressió estava en el seu apogeu i el meu avi tenia 6 fills. S'havia gastat 20 dòlars en aquestes ulleres ...

"No és just"

Li va dir a Déu mentre conduïa, totalment frustrat, de tornada a casa.

"Jo he fet una obra bona donant el meu temps i diners i ara això".

Mesos després, el director del orfenat xinès estava de visita als Estats Units. Volia donar les gràcies a totes les esglésies que l'havien ajudat quan estava a la Xina, així que va arribar un diumenge a la nit a la petita església a on assistia el meu avi a Chicago.

El meu avi i la seva família estaven asseguts entre els fidels, com de costum.

El missioner va començar per agrair a la gent per la seva bondat en donar suport al orfenat amb les seves donacions.

"Però més que res he donar-vos les gràcies per les ulleres que em vau enviar. Veureu, els comunistes havien entrat al orfenat, destruint tot el que teníem, incloent les meves ulleres. Estava desesperat! Encara que tingués els diners per comprar altres, no hi havia on. A més de no poder veure bé, cada dia tenia forts dolors de cap, així que els meus companys i jo vam estar demanant molt a Déu per això. Llavors van arribar les seves donacions. Quan els meus companys van treure tot, van trobar unes ulleres damunt d'una de les caixes ".

El missioner va fer una llarga pausa, com permetent que tots paíssin les seves paraules. Després, encara meravellat, va continuar:

"Amics, quan em vaig posar les ulleres, era com si les haguessin fet fer just per a mi!, Vull agrair-los per ser part d'això!".

Tota les persones van escoltar, i estaven contents pels lents miraculosos, però pensaven que el missioner s'estava confonent d'Església. No hi havia ulleres a la llista de productes que havien enviat a la Xina.

No obstant això, assegut enrere en silenci, amb llàgrimes als ulls, un fuster ordinari s'adonava que el Fuster Mestre l'havia utilitzat d'una manera extraordinària.

Cheryl Walterman Stewart