SANT MARTÍ DE PORRES, RELIGIÓS /1579 -1639)

Menyspreat per negres i blancs...
Va ajudar als més miserables...
Va arribar a tenir control sobre els elements...
Va ajuntar gos, pericote i gat...
Va guarir malalts...
Levitava, desapareixia i tenia el do de poder estar en més d'un lloc alhora... 
Malgrat la seva evident santedat van haver de passar més de 300 anys perquè aquest pobre mulat sigui elevat als altars de l'Església.

S´el coneix com el Sant de l´escombra.

Sant Martí de Porres va néixer a Lima el 1579. Fill de l'burgalès Juan de Porras i d'Ana Velásquez, negra lliure de Panamà. El seu pare no ho va voler reconèixer i en la seva partida de baptisme figura com "de pare desconegut". 

La seva infància no va ser massa feliç, ja que per ser mulat (meitat blanc i meitat negre, però més negre que blanc) era menyspreat en la societat per blancs i per negres. La mare el va educar com va poder, més aviat amb precarietat. Dos anys desprès de Martí va neixer la seva germaneta, Joana. El seu pare va marxar de Perú al poc temps i no va reconèixer als seus fills fins desprès, quan se'ĺs s va portar a Guayaquil, (deixant a la seva mare acomodada a Lima, amb bona família), i els va posar mestre particular.

Martín va tornar a Lima, quan el seu pare el van nomenar governador de Panamà. Va començar a familiaritzar-se amb el bé retribuït ofici de barber, que en aquella època era bastant més que treure dents, extreure queixals o fer sagnies, també comprenia l'ofici disposar d'herbes per fer emplastres i poder curar dolors i neuràlgies, a més, calia undeterminat ús del bisturí per obrir inflors i tumors. Martín va saber fer-se un expert per passar com a ajudant d'un excel · lent metge espanyol. D'això va començar a viure i el seu treball li va permetre ajudar de manera eficaç als pobres que no podien pagar-li. Per la seva barberia passaran igual llauradors que soldats, aniran a buscar alleujament tant cavallers com corregidors.

Però el que fa exemplar a la seva vida no és només la repercussió social d'un treball humanitari ben feta. Més és l'exercici heroic i continuat de la caritat que prové de l'amor a Jesucrist, a Santa Maria. Com el seu persona i nom imposava respecte, va haver d'intervenir en arranjaments de matrimonis irregulars, en dirimir conteses, fallar en plets i reconciliar famílies. Amb claríssim criteri aconsellar en més d'una ocasió al Virrei i l'arquebisbe en qüestions delicades. Alguna vegada, que espiaven les seves costums per considerar-les estranyes, el van poder veure en èxtasi, elevat sobre el sòl, durant les seves llargues oracions nocturnes davant el sant Crist, menyspreant la natural necessitat del son. Cridava profundament l'atenció la seva devoció permanent per l'Eucaristia, on hi ha el veritable Crist, sense perdonar l'assistència diària a la Missa a trenc d'alba.

Per l'exercici del seu treball i per la seva sensibilitat cap a la religió va tenir contacte amb els monjos del convent dominic del Roser on va demanar l'admissió com a donat, ocupant la ínfima escala entre els frares. Allà vivien en extrema pobresa fins al punt d'haver de vendre quadres d'algun valor artístic per sobreviure. Però a ell no l'espanta la pobresa, l'estima. Tot i tenir a la seva cel.la un armari ben dotat de herbes, benes i l'instrumental del seu treball, només disposa de taules i màrfega com llit. Així va viure 9 anys, practicant els oficis més humils i sent l'últim de tots. 
Va ser admès com a germà de l'ordre en 1603.
Va perseverar en la seva vocació malgrat l'oposició del seu pare, i el 1606 va professar els vots de pobresa, castedat i obediència. 
Va exercir els oficis de infermer i cirurgià, destacant en la seva abnegació pels més necessitats i en el seu amor als animals.
Llavors sí que va començar a fer obres de caritat a mans plenes. Els frares es queixaven que Fra Martín volia converti el convent en un hospital, perquè a tot malalt que trobava el socorria i fins duia a alguns, més greus i pestilents, al seu propi llit. Va omplir de pobres el convent, la casa de la seva germana i l'hospital. Tots el busquen perquè els curava aplicant els remeis coneguts pel seu treball professional, en altres ocasions, es corren les veus que l'oració va aconseguir l'improbable i hi ha malalts que van aconseguir recuperar la salut només amb el toc de la seva mà i d'una manera instantania .

Però va entendre que no era prudent deixar les coses a la improvisació de moment. La vista de golfs i desatesos li menja l'ànima per veure la figura del Mestre en cada un d'ells. Cal fer alguna cosa! Amb l'ajuda de l'arquebisbe i del Virrei funda un Asil on poder atendre'ls, guarir-los i ensenyar-los la doctrina cristiana, com va fer amb els indis dedicats a conrear la terra en Limatombo. També els diners de don Mateu Pastor i Francisca Vélez van servir per obrir les Escoles d'Orfes de Santa Creu, on els nens rebien atenció i coneixien a Jesucrist.
No se sap com, però diverses vegades va estar guarint en diferents llocs ia diversos malalts al mateix temps, amb una bilocació sobrenatural.
Com un altre pobre d'Assís, es va mostrar també amic de gossos coixos abandonats que curava, de muls disposats per l'escorxador i fins el van veure renyar els ratolins que es menjaven els llenços de la sagristia. Es veu que no va posar límit a la creació a l'exercici de la caritat i la va transportar a l'ordre còsmic.

Passava la meitat de la nit resant. A un crucifix gran que hi havia al seu convent anava i li explicava les seves penes i els seus problemes, i davant el Santíssim Sagrament i agenollat ​​davant la imatge de la Mare de Déu passava llargs temps resant amb fervor.

Aviat es va dir que tenia control sobre la naturalesa, aconseguint que les plantes germinessin  abans d'hora. Se li va atribuir el do dels miracles, tant en la curació de malalts incurables com en la seva capacitat d'estar en més d'un lloc al mateix temps. Sense moure de Lima, va ser vist però a la Xina i al Japó animant als missioners que estaven desanimats. Sense que sortís del convent ho veien arribar al costat del llit de certs moribunds a consolar-los. Als ratolins que envaïen la sagristia els convidava a anar-se'n a l'horta i el seguien en fila molt obedients. En una mateixa cassola feia menjar al mateix temps a un gat, un gos i diversos ratolins.Van arribar els enemics a la seva habitació a fer-li mal i ell va demanar a Déu que ho tornés invisible i els altres no ho van veure. Quan pregava amb molta devoció s'aixecava per l'aire i no veia ni escoltava la gent. De vegades el mateix virrei que anava a consultar (sent Martín de tan de pocs estudis) havia d'esperar una bona estona a la porta de la seva habitació,esperant que acabés la seva èxtasi. De vegades sortia del convent a atendre un malalt greu, i tornava després a entrar sense tenir clau de la porta i sense que ningú li obrís. Preguntat com ho feia, responia: "Jo tinc les meves maneres d'entrar i sortir". L'Arquebisbe es va emmalaltir greument i va fer cridar el germà Martín perquè li aconseguís la curació per a les seves greus dolors. Ell li va dir: "Excel.lencia, com se li passa pel cap  convidar a un pobre mulat?" Però després li va col · locar la mà sobre el lloc on patia els forts dolors, va resar amb fe, i l'arquebisbe es va millorar de seguida. Recollia almoines en quantitats sorprenents i repartia tot el que recollia. Milers de menesterosos arribaven a demanar-li ajuda. 

Als 60 anys, després d'haver passat 45 anys en la comunitat, mentre li resaven el Credo i besant un crucifix, va morir el 3 de novembre de 1639. Tota la ciutat va acudir al seu enterrament i els miracles van començar a obtenir a munts per la seva intercessió. Potser per ser mulat, el seu procés de beatificació va haver dedurar fins a 1836, franquejant les barreres d'una antiquada i prejuiciosa mentalitat. Va ser canonitzat pel papa Joan XXIII el 1962. Les seves restes es guarden a l'altar de relíquies de l'església de Santo Domingo, a l'esquerra del crani de Santa Rosa. Al convent hi ha la capella subterrània que els va allotjar prèviament.