SANT ANTONI ABAD VS SANT ANTONI DE PADUA

En molts pobles es celebra avui la festa de Sant Antoni i és comú que aquest sant popular sigui, en realitat la fusió de dos Santos anomenats ambdós Antonio. Sant Antoni Abad, el d'avui (un eremita del segle IV) i Sant Antoni de Pàdua, (frare franciscà del segle XIII). En molts llocs el poble no els distingeix, i parla d'un Sant Antoni de gener al que associa la protecció dels animals, i un Sant Antoni de Pàdua la oració (o responsori) és molt miraculosa per obtenir l'impossible i per trobar el perdut.També Sant Antoni de Pàdua és invocat per aconseguir un/a bon/a nuvi/a.

El poble ha tendit a barrejar aquests papers específics de cada sant. Per exemple, en el Bierzo (Castella Lleó) hi ha oracions per protegir els bestiars en les quals s'invoca textualment a Sant Antoni de Pàdua però la festa de Sant Antón es dedica al "Sant Antoni" del 17 de gener.

El motiu de confusió d'aquests dos sants pot consistir en el fet de tenir el mateix nom i que a més siguin els dos famosos miraclers, ja que si el de Pàdua -com hem dit- és el "advocat d'impossibles", el poble l'hi posa més difícil encara l'Abat, a qui en alguns casos la tradició fa guardià de les portes de l'infern, d'on deixa sortir de tant en comptes a algun condemnat quan el dimoni es despista. Això, que aparentment és un cas que va contra el dogma, diu molt, però, sobre la confiança que ha posat el poble en els poders de Sant Antoni Abat.

Sant Antoni, també conegut com Sant Antoni Abat o Sant Antoni el Gran, va viure retirat al desert fent penitència. Al costat d'ell van arribar diversos deixebles que van continuar el seu exemple, poc després. De la seva mort, un d'aquests seguidors va escriure la seva vida, és la "Vita Antonii" de Sant Atanasi. La vida d'Antonio va adquirir aviat tal difusió que en temps de Sant Agustí (nascut dos anys abans de morir el sant) era coneguda en amplis sectors.Aquest sant va ser tingut des del primer moment com miraculós, però fins molt més tard no se li va encomanar la tasca de protegir els animals. Al segle XI va començar a adquirir fama de sanador d'una malaltia llavors en voga i-pel que sembla-difícil de curar que era l'anomenat "foc de Sant Antoni". Els afectats d'aquesta malaltia anaven en pelegrinatge a l'església de "Saint Antoine de Viennois", on es trobaven les relíquies del sant. Com eren molts els malalts que hi havia per atendre, es va fundar una congregació religiosa a aquest efecte, els "antonians", que atenien els pacients en un hospital contigu a l'església. Sembla que els religiosos, per sustentar a tants malalts com arribaven, compraven porcs, que eren alimentats pels fidels en general; aquests porcs especialment dedicats al sant tenien penjats del coll una campaneta amb la creu en forma de "tau" que era símbol de Sant Antón. Els animals dedicats al sant, van començar a estar especialment protegits per ell, i aviat aquest favor es va estendre a altres espècies, de manera que l'eremita va passar a ser advocat de tots els animals.

L'altre Sant Antoni (el de Pàdua) és un franciscà nascut a Lisboa, però que rep aquest sobrenom pel gran nombre de miracles que fa a Pàdua. La seva fama de taumaturg va arribar molt aviat al poble i de la mà de l'orde franciscà, es va estendre ràpidament per tota la cristiandat. El poble pla va començar a posar en mans de Sant Antoni tots els casos apurats i difícils entre els quals estaria també la curació d'animals domèstics.

Dos sants amb el mateix nom, que fan miracles semblants, no podien estar per molt temps dissociats en la mentalitat popular, i així es va arribar a crear una sola figura amb retalls de dos.