SANT MARC, PETITA BIOGRAFIA

En els escrits del Nou Testament apareix un personatge, important en l'Església apostòlica, que unes vegades és anomenat Juan, altres Joan Marc i altres Marc. Per la simple lectura de l'Evangeli es veu que es tracta de la mateixa persona. 

No té res d'estrany que un jueu utilitzés dos noms: un hebreu Joan i un altre llatí hel·lenitzat Joan Marc, sobretot si procedia de províncies de l'Imperi romà. A Sant Marc, com en Sant Pau, el nom romà va acabar per imposar-se sobre l'hebreu.

Sant Marc era fill de Maria, vídua pel que sembla, d'alta posició, en la casa es reunia la primitiva església de Jerusalem.

Una antiga tradició ens testifica que és la mateixa casa on el Senyor va celebrar l'últim sopar i va instituir l'Eucaristia, i que l'home que portava el càntir era el propi Marc, detall conservat per l'evangelista i usat també per Sant Lluc. També sembla que "el noi que seguia (al grup del empresonament) cobert amb un llençol" era el propi Marc que guarda aquesta dada com íntim record personal. En aquest cas, Getsemaní va haver de pertànyer al patrimoni de la família.

Era cosí de Bernabé, una de les grans figures de la primitiva Església i, en ser Bernabé levita i de Xipre, és natural que Marc pertanyés a la colònia xipriota de Jerusalem i que fos levita, com el seu cosí. Així ho creu el Pròleg de Priscilià.

L'activitat evangèlica de Sant Marc la s'inicia amb Bernabé i Pau, qui complert el seu ministeri de portar subsidis a l'església de Jerusalem, es van tornar a Antioquia portant amb si a Marcos. Enviats de nou Bernabé i Saule a la missió, per a la qual els havia cridat l'Esperit Sant, van embarcar rumb a Xipre on van predicar a les sinagogues, tenint a Marcos com a auxiliar o diaca i un cop evangelitzada l'illa, al salpar Pau i els que amb ell estaven de Pafos a Perge de Pamfilia, Marc es va separar d'ells i es va tornar a Jerusalem. Quan més tard Pau i Bernabé van visitar les comunitats evangelitzades, Bernabé va voler portar a Marc però Pau es va oposar, ja que no oblidava que no els havia acompanyat a Pamfilia. Com la divergència de criteris va ser irreductible, tots dos es van separar en la tasca missional i "Bernabé prenent amb si a Marc es va embarcar per Xipre". Els esdeveniments posteriors indiquen una plena reconciliació de Sant Pau amb Marc.

Uns deu anys més tard trobem a Marc a Roma com a intèrpret de Sant Pere i, una mica després, com a escriptor del seu evangeli, segons el presenta la tradició.

La seva relació devia ser molt antiga. Sabem que alliberat Pere per l'àngel, es va dirigir a la casa de Maria, la mare de Marc, on era molt familiar. Tal testimoni, juntament amb les dades de la tradició, fa suposar que Marc es trobava a Roma com a intèrpret de Pere abans que arribés Sant Pau, amb el qual, oblidades les diferències de la primera separació, ara li serveix com a auxiliar, de consol i de gran utilitat per al ministeri. A Roma, cap a l'any 60, va haver d'escriure l'Evangeli conegut en la tradició com Evangeli segons Sant Marc.

Consta que va haver de visitar l'església de Colosses i que Sant Pau li va recomanar als colossencs: "feu-li bona acollida". No sabem si va realitzar tal visita, però sí que estava a l'Orient i per aquelles terres, ja que Timoteu pel que sembla a Efes, rep aquest encàrrec de sant Pau: "procura venir aviat ... ja Marc, tráele, que em serà útil per al ministeri ".

Probablement va morir l'any 68 dC, de mort natural, segons una relació, i segons una altra, com a màrtir, a Alexandria d'Egipte.

Els Fets de Sant Marc, un escrit de meitat del segle IV, refereixen que Sant Marc va ser arrossegat pels carrers d'Alexandria, lligat amb cordes al coll. Després el van portar a la presó i l'endemà li van tornar a aplicar el mateix martiri fins que va morir. Després van tirar el seu cos a les flames, però els fidels van aconseguir treure-ho i evitar la seva destrucció.

D'Alexandria van ser traslladades les seves relíquies a Venècia l'any 825, la República el va adoptar com celestial patró, erigint en el seu honor la meravellosa Basílica de Sant Marc, i prenent el símbol de l'evangelista (el lleó alat amb el llibre de l'Evangeli) com el seu escut , que va esculpir en tots els seus monuments i possessions