SANT NARCÍS; HISTORIA I LLEGENDA

La vida de Sant Narcís de Girona és totalment llegendària i sense fonament històric, possiblement sigui un de tants casos de desdoblaments de personalitats, formada a partir de la llegenda de la conversió de Santa Afra. Segons la tradició provinent del martirologi d'Adó, havia nascut a la ciutat de Girona, de pares nobles, anomenats Lluci i Serena. De molt jove ja era molt pietós i amb gran facilitat per les lletres. Va ser nomenat bisbe pels primers cristians de la ciutat. Fugint de les persecucions, va marxar amb el seu diaca Fèlix --que no s'ha de confondre amb el màrtir sant Feliu-- a terres germàniques. Altres fonts posteriors van intentar conciliar les dades amb les referides al sant Narcís real, el bisbe de Jerusalem, i diuen que probablement el bisbe de Girona va néixer a Palestina o fins i tot a Alemanya, argumentant així el viatge a Augsburg A Augsburg va arribar, ja com a bisbe, amb el seu diaca Fèlix. Allí va conèixer Santa Afra d'Augsburg. La llegenda diu que, cercant hostatgeria, van picar la porta de la casa d’una prostituta pagana anomenada Afra. Acollits, van passar la nit xerrant i tant Afra com les seves criades (Digna, Eunòmia i Eutròpia) es van convertir al cristianisme. L’endemà, però, el prefecte romà, assabentat del fet, va ordenar que Afra fos cremada viva a la riba del riu Lech. En tornar d'Augsburg, on havia estat nou anys, al final del 304, Narcís s'establí a Girona com a bisbe. L'any 307, mentre deia missa a l'església de Sant Fèlix, va ser mort, juntament amb el diaca Fèlix, per un grup de pagans que els atacà, donant-li tres punyalades. Era el 18 de març. Els seus deixebles van recollir-ne el cos i el sebolliren, quedant oblidat fins que va ser retrobat entre els segles VIII o IX.

Llegendes vinculades a Catalunya

Quan el rei de França, Felip l’Ardit, entrà a casa nostra davant d’un potent exèrcit, protegit per l’ajut moral del Papa, arrasant-ho i cremant-ho tot, va arribar fins a Girona, a la qual posà un setge estret, molt difícil de sostenir per part dels gironins i impossible de trencar per les forces del nostre rei En Pere. Però, heus aquí que un bell dia, del sepulcre de Sant Narcís, tancat amb una llosa molt grossa i molt feixuga, van sortir, no se sap per on, uns grans vols de mosques vironeres, les quals van passar per damunt de les muralles de la ciutat i van tirar-se com a llops damunt dels francesos, i, francès que picaven, moria al moment, enmig de terribles dolors i cargolaments. Un pànic terrible va apoderar-se dels enemics, que van fugir, a la desbandada, altra vegada a França. En passar el Coll de Panissars, van topar-se amb el rei Pere i la seva gent, que els van donar batalla, la qual fou terrible, i els francesos van morir a mils, entre ells, el seu rei. Els pocs que van quedar vius van fugir fins a París, carregats amb el cadàver de llur rei. D’aquesta feta memorable, hom considera Sant Narcís com advocat de les mosques, i hom creu que pels volts de la seva diada les mosques són més insistents, amoïnadores i verinoses, com bé diu el refrany: Per Sant Narcís,cada mosca val per sis. Les mosques, per Sant Narcís,a cada picada en maten sis. Hom creu, també, que per Sant Narcís s’acaben les mosques, i que fins l’any següent no se’n tornen a veure.

Un any, el dia de la festa del vot de Sant Narcís, un flequer del Mercadal, que tenia la fleca entre la plaça d’aquest nom i la del Molí, de la ciutat de Girona, escèptic i incrèdul, va pastar. El llevat se li va tornar sang, i com més el barrejava per veure si li feia perdre el color, més vermell se li tornava. Va comprendre que el sant el castigava, i, espantat i penedit, va tancar la pastera i va anar a demanar perdó al sant, davant del seu sepulcre. Fins al cap de tres dies no es va atrevir a obrir la pastera, i va trobar-hi la pasta fresca i bonica, a punt d’enfornar. Sant Narcís, de la mateixa manera que l’havia castigat, l’havia perdonat.

La confraria del sant posseïa un camp de pomes, camí de Banyoles, i hom en destinava tota la collita a fer-les beneir i repartir-les entre el fidels. Tothom respectava aquestes pomes amb gran mirament i hauria considerat com a sacrilegi menjar-ne. La vigília del dia de la festa, hom feia acapte per tal de recollir cabals per a ajudar en les despeses. En agraïment de l’almoina rebuda, els confrares donaven pomes beneïdes. Aquestes pomes les posaven damunt del sepulcre del sant, i hi restaven durant tota la funció religiosa. Després, eren repartides entre els fidels. Hom atribuïa a aquestes pomes la virtut de fer baixar el nivell del riu quan hi havia riuada i la ciutat perillava d’inundar-se. Hom creia que si tirava una d’aquestes pomes a l’aigua, de seguida baixava de nivell i el perill restava conjurat.

Segons la tradició, a totes les esglésies on va oficiar i intervenir Sant Narcís no calgué mai encendre les llànties ni proveir-les d’oli, car s’encenien i omplien miraculosament. D’ací que hom, a voltes, representés aquest sant voltat de llànties enceses i hom vegi a la seva vora unes gerres d’oli. Per efecte d’aquesta llegenda, l’havien venerat els oliaires, els  mestres llantiers i els gerrers.