SANT PERE

Un Home de Betsaida, anomenat Simó, ha passat a la història com a Pere, un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzareth el primer Sant Pare del Cristianisme.

Sabem de Simó que estava casat i que vivia a Cafarnaüm, on treballava com a pescador al Llac Tiberíades, acompanyat del seu germà Andreu i sabem que va ser un dels primers deixebles de Jesús i ho va abandonar tot per seguir el Messies.

El més precís sobre la vocació de Sant Pere és l'Evangeli de Joan (hom pensa que va ser escrit vora l'any 100), que conta com Jesús va ser presentat a Simó pel germà d'aquest, Andreu. Probablement Joan, i Andreu foren dels primers deixebles de Jesús, per tant és comprensible que Joan tingui un record personal molt precís d'uns esdeveniments tan importants en la seva existència.

Mateu ens descobreix com es Pere qui confessa que Jesús es el Fill de Déu i com Jesús (16:16-18), li va dir: “Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del Cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meua església.”

Aquesta lectura l’hem de llegir en el context de la festa del Iom Kippur, en la qual el Suma Sacerdot pronuncia solemnement el nom de Déu i fa sacrificis sobre la pedra del altar del Temple.

Arran del procés i de la condemna de Jesús, Pere nega el seu mestre, però serà, juntament amb Joan, un dels primers a admetre la resurrecció i a donar-ne fe. El gall és un animal molt simbòlic pels jueus: és una metàfora del discerniment, perquè és el primer animal capaç d’esbrinar la diferència entre les tenebres i el llum. Una de les dites jueves afirma que “Fulano” té més discerniment que un gall o et desitgen que sàpigues discernir com un gall. Pere, negant a Jesús tres cops abans que canti el gall, és la viva imatge de la confusió i el sense-sentit. Aquestes tres negacions seran tres preguntes reiteratives fetes en l’epiloga del Evangeli de Joan (Jn 21, 15-17): “Simó fill de Jonàs, m’estimes?”

Pere és un dels apòstols de qui més parlen els Evangelis i els Fets dels Apòstols. La darrera part de la seva vida no és relatada als llibres del Nou Testament.

Hom li atribueix dues cartes integrades a la Bíblia.

Segons la tradició catòlica, després d'haver evangelitzat Antioquia, la regió del Pont, Galàcia, Bitínia i Capadòcia, hauria marxat a Roma, n'hauria esdevingut el primer bisbe i hauria mort com a màrtir a l'emplaçament del Vaticà. La seva tomba va ser trobada efectivament per l'arqueòleg Jérôme Carcopino als anys quaranta i pot ser visitada. Segons la tradició popular, sant Pere seria el guardià de les portes del Paradís, per això se'l representa amb unes claus a la mà. Segons la història, no podem saber res dels orígens de Pere. Els Evangelis no poden ésser pas considerats llibres d’història tal com es considera avui dia; aquest no n'és pas l'objectiu dels evangelistes, que en cap cas cerquen ser precisos ni “objectius”. Mes aviat són deixebles que viuen llur fe i, a resultes d'això, produeixen documents apologètics destinats a animar la fervor de llurs auditors i a resumir el que consideren que és important difondre. La visió no cristiana dels primers temps del cristianisme és una al·lusió vaga i tardana de Tàcit als fidels d'allò que aleshores només és considerat com una secta del judaisme i hom no disposa pas de cap testimoni escrit contemporani sobre els apòstols.
Pere va ser el primer Papa, probablement fins als voltants dels anys 64 a 67 i va ser succeït per Lli I