UN CONTE DE PASQUA

En Rafa va néixer amb un cos deforme i una ment lenta. A l'edat de 12 anys estava encara en segon de primària i no donava senyals de poder avançar.

La seva mestra, la Teresa, sovint s'exasperava amb ell, ja que amb freqüència es cargolava al seu seient i llançava grunyits. Altres vegades parlava de manera clara i precisa, com si un raig de llum penetrés en la foscor del seu cervell. La major part del temps, tanmateix, en Rafa la feia enfadar de debò.
Un dia la mestra que ja no podia més, va citar els pares de Rafa per a una entrevista.
- El que realment necessita el nostre Rafa és una escola especial.-Els va dir molt seriosa- No és bo per a ell estar amb nens molt més petits que no tenen problemes d'aprenentatge. Hi ha una diferència de cinc anys entre la seva edat i la dels altres a la seva aula.
La mare del Rafa plorava mentre el seu marit deia ben trist:
- Miri, Senyoreta no hi ha escoles d'aquest tipus en les rodalies. Seria un terrible cop per a Rafa si haguéssim de treure'l d'aquesta escola. Sabem que realment li agrada ser aquí.

La Teresa va romandre asseguda una llarga estona després que haguessin marxat, mirant fixament el cel a través de la finestra. Volia simpatitzar amb el Rafa i la seva família, posar-se al lloc d’aquells pares, però no era just mantenir-lo en la seva classe. Ella tenia uns altres 18 nens a qui fer classe i en Rafa era soviet una distracció per a ells. A més, ell mai no aprendria a llegir i escriure, així que per a què perdre més temps intentant-ho? Però no hi havia gaires sortides, de manera que es va proposar tenir molta més paciència encara amb el seu alumne. Des d'aquell dia, va intentar ignorar els sorolls d’en Rafa i les seves mirades buides.

Un dia, Rafa es va dirigir fins a la seva taula, arrossegant darrere de si la seva cama malalta:
- T’estimo Teresa -va exclamar prou fort perquè la classe sencera ho escoltés.
Els altres estudiants van deixar anar rialletes entretallades i Teresa es va avergonyir una mica. Va respondre somrient:
- Moltes gràcies Rafa. Ara torna al teu lloc, si us plau.

Va arribar la primavera, i els nens parlaven animadament de l'arribada de la Pasqua. Teresa els va explicar la història de Jesús, i per emfatitzar la idea del naixement a una nova vida, va donar a cada un dels nens un gran ou de plàstic, com els que porten la joguina del ous de xocolata.
- Ara vull que us l'emporteu a casa i que el torneu demà al matí amb una cosa dins que signifiqui una nova vida Ho heu entès?.
- Sí, Senyoreta - van respondre els nens amb entusiasme, tots excepte Rafa. Ell la va escoltar sense donar mostres d'estar comprenent el que deia. Els seus ulls romanien fixos al rostre de la mestra. Havia entès el noi el que ella havia explicat sobre la mort i resurrecció de Jesús? Havia entès la tasca assignada? Potser hauria de cridar els seus pares i explicar-los a ells el projecte.

Aquella tarda, la pica de la cuina de Teresa es va embussar. Va cridar el lampista i va esperar durant una hora que vingués. Després va haver d'anar al mercat per fer les seves compres, planxar una brusa i preparar un examen de vocabulari per al dia següent. Va oblidar per complet cridar els pares de Rafa.

Al matí següent, els 19 nens van arribar a l'escola, rient i parlant mentre deixaven els ous de plàstic a la gran cistella de vímet sobre la taula de la Senyoreta Teresa.
Després d'acabar la seva lliçó de matemàtiques, va arribar el moment d'obrir els ous:
Al primer ou, Teresa va trobar una flor.
- Molt be! Una flor és certament un signe de nova vida. Quan les plantes brollen les seves flors, sabem que ha arribat la primavera.
Una petita a la primera fila va aixecar el seu braç.
- Aquest és el meu ou.
El següent ou contenia una papallona de plàstic que semblava molt real.
Teresa la va mantenir en alt:
- Una eruga canvia i es transforma en una bonica papallona. Sí, també és nova vida.
La petita Júlia va somriure orgullosa i va dir
- És el meu!.
En el següent, Teresa va trobar una roca amb molsa. Va explicar que aquesta molsa també significava vida que creix fins i tot en una pedra.
L’Oriol va alçar la veu des del fons de la classe:
- El meu papà em va ajudar! -va dir somrient.
Llavors Teresa va obrir el quart ou i va haver de controlar-se per no exhibir un gest de decepció.
L'ou era buit.
Amb tota seguretat ha de ser d’en Rafa -va pensar- que no s’ha enterat de res... Si no hagués oblidat telefonar als seus pares... Per no fer-lo passar una mala estona, va posar l'ou en un costat i en va agafar un altre.
De sobte en Rafa va dir:
- Senyo, no parles del meu ou?
Teresa va replicar desconcertada:
- Carinyo, el teu ou és buit.
Tots es van riure. Ell la va mirar fixament als ulls i va dir suaument:
- Sí, però la tomba de Jesús també era buida.
El temps es va aturar. Quan la Teresa va poder parlar de nou li va preguntar:
Saps per què era buida la tomba?
- Oh, sí! A Jesús el van matar i el van posar dins. Però ell va tornar a la vida i se'n va anar de la tomba. Per això la tomba era buida

La campana de l'esbarjo va sonar. Mentre els nens corrien animadament cap al pati del col·legi, Teresa es va fer un tip de plorar. La fredor del seu interior de va esvair per complet. Més tard ella es va ocupar d'explicar-li tots els nens que el guanyador havia estat en Rafa i les raons.

Tres mesos més tard, Rafa va morir. Aquells que van anar a expressar les seves condolences es van sorprendre en veure 19 ous sobre la tapa del seu taüt. Tots ells eren buits.