LA LLEGENDA DE LA VERGE DE MONTSERRAT

Gairabè tothom coneix a alguna noia que es digui Montse, un dels noms més arrelats a Catalunya. Aquest video ens descriu la llegenda més coneguda de la Moreneta.

LA LLEGENDA DE SANT JORDI

La llegenda de Sant Jordi es una al.legoria cristiana en la qual esl protagonistes posen a l´abast de la gent senzilla el misteri pasqual:
La princesa, oferida al drac en sacrifici, representa a la humaninat que esta comdemnada a morir.
El drac representa el mal que hi ha al món i que es menja a les persones.
Sant Jordi,finalment, representa a Jesús, que s´enfronta a la mort i surt victoriòs alliberant a la Humanitat/Princesa.
En aquesta versió de la llegenda fins i tot ressusciten els nens que havien precedir a la princesa en ser víctimes del sacrifici, sortint il.lesos de la panza del temible drac.

UN CONTE DE PASQUA

En Rafa va néixer amb un cos deforme i una ment lenta. A l'edat de 12 anys estava encara en segon de primària i no donava senyals de poder avançar.

La seva mestra, la Teresa, sovint s'exasperava amb ell, ja que amb freqüència es cargolava al seu seient i llançava grunyits. Altres vegades parlava de manera clara i precisa, com si un raig de llum penetrés en la foscor del seu cervell. La major part del temps, tanmateix, en Rafa la feia enfadar de debò.
Un dia la mestra que ja no podia més, va citar els pares de Rafa per a una entrevista.
- El que realment necessita el nostre Rafa és una escola especial.-Els va dir molt seriosa- No és bo per a ell estar amb nens molt més petits que no tenen problemes d'aprenentatge. Hi ha una diferència de cinc anys entre la seva edat i la dels altres a la seva aula.
La mare del Rafa plorava mentre el seu marit deia ben trist:
- Miri, Senyoreta no hi ha escoles d'aquest tipus en les rodalies. Seria un terrible cop per a Rafa si haguéssim de treure'l d'aquesta escola. Sabem que realment li agrada ser aquí.

La Teresa va romandre asseguda una llarga estona després que haguessin marxat, mirant fixament el cel a través de la finestra. Volia simpatitzar amb el Rafa i la seva família, posar-se al lloc d’aquells pares, però no era just mantenir-lo en la seva classe. Ella tenia uns altres 18 nens a qui fer classe i en Rafa era soviet una distracció per a ells. A més, ell mai no aprendria a llegir i escriure, així que per a què perdre més temps intentant-ho? Però no hi havia gaires sortides, de manera que es va proposar tenir molta més paciència encara amb el seu alumne. Des d'aquell dia, va intentar ignorar els sorolls d’en Rafa i les seves mirades buides.

Un dia, Rafa es va dirigir fins a la seva taula, arrossegant darrere de si la seva cama malalta:
- T’estimo Teresa -va exclamar prou fort perquè la classe sencera ho escoltés.
Els altres estudiants van deixar anar rialletes entretallades i Teresa es va avergonyir una mica. Va respondre somrient:
- Moltes gràcies Rafa. Ara torna al teu lloc, si us plau.

Va arribar la primavera, i els nens parlaven animadament de l'arribada de la Pasqua. Teresa els va explicar la història de Jesús, i per emfatitzar la idea del naixement a una nova vida, va donar a cada un dels nens un gran ou de plàstic, com els que porten la joguina del ous de xocolata.
- Ara vull que us l'emporteu a casa i que el torneu demà al matí amb una cosa dins que signifiqui una nova vida Ho heu entès?.
- Sí, Senyoreta - van respondre els nens amb entusiasme, tots excepte Rafa. Ell la va escoltar sense donar mostres d'estar comprenent el que deia. Els seus ulls romanien fixos al rostre de la mestra. Havia entès el noi el que ella havia explicat sobre la mort i resurrecció de Jesús? Havia entès la tasca assignada? Potser hauria de cridar els seus pares i explicar-los a ells el projecte.

Aquella tarda, la pica de la cuina de Teresa es va embussar. Va cridar el lampista i va esperar durant una hora que vingués. Després va haver d'anar al mercat per fer les seves compres, planxar una brusa i preparar un examen de vocabulari per al dia següent. Va oblidar per complet cridar els pares de Rafa.

Al matí següent, els 19 nens van arribar a l'escola, rient i parlant mentre deixaven els ous de plàstic a la gran cistella de vímet sobre la taula de la Senyoreta Teresa.
Després d'acabar la seva lliçó de matemàtiques, va arribar el moment d'obrir els ous:
Al primer ou, Teresa va trobar una flor.
- Molt be! Una flor és certament un signe de nova vida. Quan les plantes brollen les seves flors, sabem que ha arribat la primavera.
Una petita a la primera fila va aixecar el seu braç.
- Aquest és el meu ou.
El següent ou contenia una papallona de plàstic que semblava molt real.
Teresa la va mantenir en alt:
- Una eruga canvia i es transforma en una bonica papallona. Sí, també és nova vida.
La petita Júlia va somriure orgullosa i va dir
- És el meu!.
En el següent, Teresa va trobar una roca amb molsa. Va explicar que aquesta molsa també significava vida que creix fins i tot en una pedra.
L’Oriol va alçar la veu des del fons de la classe:
- El meu papà em va ajudar! -va dir somrient.
Llavors Teresa va obrir el quart ou i va haver de controlar-se per no exhibir un gest de decepció.
L'ou era buit.
Amb tota seguretat ha de ser d’en Rafa -va pensar- que no s’ha enterat de res... Si no hagués oblidat telefonar als seus pares... Per no fer-lo passar una mala estona, va posar l'ou en un costat i en va agafar un altre.
De sobte en Rafa va dir:
- Senyo, no parles del meu ou?
Teresa va replicar desconcertada:
- Carinyo, el teu ou és buit.
Tots es van riure. Ell la va mirar fixament als ulls i va dir suaument:
- Sí, però la tomba de Jesús també era buida.
El temps es va aturar. Quan la Teresa va poder parlar de nou li va preguntar:
Saps per què era buida la tomba?
- Oh, sí! A Jesús el van matar i el van posar dins. Però ell va tornar a la vida i se'n va anar de la tomba. Per això la tomba era buida

La campana de l'esbarjo va sonar. Mentre els nens corrien animadament cap al pati del col·legi, Teresa es va fer un tip de plorar. La fredor del seu interior de va esvair per complet. Més tard ella es va ocupar d'explicar-li tots els nens que el guanyador havia estat en Rafa i les raons.

Tres mesos més tard, Rafa va morir. Aquells que van anar a expressar les seves condolences es van sorprendre en veure 19 ous sobre la tapa del seu taüt. Tots ells eren buits.

LA PASQUA

Moltes vegades celebrem tot de coses sense conèixer el perquè del costum o l´origen de la tradició.

A Catalunya associem la Pasqua amb la mona. La mona és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur (signe de la ressurreció de Crist) i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat.
El nom prové de la munna terme àrab que significa "provisió de la boca", regal que els moriscs feien als seus senyors. Tradicionalment el padrí regalava la mona al seu fillol el Diumenge de Pasqua després de missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el que no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.
Tot aquest costumari, però, es una derivació de l´alegría de la Pasqua.

La Pasqua és una de les festes més antigues de la humanitat. En un inici era la festa que celebrava el fi de l´hivern i el seu "Pas" (Arrel de la paraula Pasqua) a la primavera. Era una festa alegre que parlava de deixar enrere el fred, la foscor i la carencia d´aliments que suposa la estació invernal per arrivar al renaixement que porta la primavera.

El caire de la festa va canviar amb els fets de l´exode de Israel d´Egipte. El "pas" de la Pasqua ja no era de l´hivern a la primavera sino de la esclavitut a la llibrtat. Una experiencia vital que va determinar la fe del poble jueu.

Durant una Pasqua jueva, però, Jesús va fer un nou pas, incomparablement major que els anteriors: va passar de la mort a la vida amb la seva ressurreció.

El pas de Jesús, que és el que clebrem, ens omple de joia. Suposa que la mort ha perdut el seu doimini, i que morir no és altre cosa que nèixer a una realitat nova garantida per aquesta primera ressurreció.

DIVENDRES SANT

En aquest dia recordem quan Jesús mor en la creu.

El sacerdot llegix la passió de Crist en la litúrgia de l'Adoració a la creu.

Aquest dia no se celebra la Santa Missa. En moltes esglésies les imatges es cobrixen amb una tela morada igual que el crucifix i el sagrario està obert en senyal que Jesús no està.

El color morat en la litúrgia de l'Església significa dol.

Amb la intenció d´acompanyar a Jesús en el seu sofriment, aquest día els cristians fan dejuni i s'acostuma resar el Via Crucis i meditar en les Set Paraules de Jesús en la creu.

El Via Crucis es un costum molt antic, de finals del segle V, quan els cristians a Jerusalem, es reunien al matí del Divendres Sant a venerar la creu de Jesús. Tornaven a reunir-se al començar la tarda per a escoltar la lectura de la Passió. El Via Crucis és una manera de recordar la passió de Jesús i de reviure amb Ell i acompanyar-lo en els sofriments que va tenir en el camí al Calvari. Es divideix en catorze estacions que narren, pas a pas, la Passió de Crist des que és condemnat a mort fins que és col·locat en el sepulcre.

El Via Crucis es resa caminant en processó, com simbolisme del camí que va haver de recórrer Jesús fins a la Forest Calvari.
El sermó de les Set Paraules és una devoció que consisteix a reflexionar en les últimes set frases que va pronunciar Jesús en la creu, abans de la seva mort.

Primera Paraula "Pare: Perdona'ls perquè no saben el que fan". (San Lucas 23, 24)

Segona Paraula "Jo t'asseguro: Avui estaràs amb mi en el paradís". (San Lucas 23,43)

Tercera Paraula "Dona, aquí tens al teu fill. Aquí tens a la teva Mare". (San Juan 19, 26-27)

Quarta Paraula "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" (San Marcos 15, 34)

Cinquena Paraula "Tinc sed!" (San Juan 19, 28)

Sisena Paraula "Tot està consumat". (San Juan 19, 30) Setena Paraula "Pare, en les teves mans encomano el meu esperit". (San Lucas 23, 46)

DIJOUS SANT

Jesús va pujar a Jerusalem a celebrar la Pasqua. La Pasqua és la festa jueva que evoca i actualitza l´alliberament d´Egipte en temps de Moisès. El centre de la festivitat és un sopar en el que es congrega tota la familia al voltant d´una taula i durant tota la nit fan present l´alliberament que Déu els ha va regalar. Aquest sopar s´anomena "Seder" que significa "ordre" perque té una estructura fixa i ordenada. Jesús va celebrar el Seder de la Pasqua el dia de Dijous Sant .

Jesús en aquell Sede va dur a terme dues coses sorprenets:

1) Rentar els peus als deixebles, signe mitjançant el qual es fa servidor dels altres.

2) Fent servir el pa sense llevat propi del Seder i el vi, institueix l´Eucaristía, dient que són el seu cos i la seva sang que es vesaràn per a nosaltres.

Antuvi el Dijous Sant era dia de silenci, la gent no sortia de casa, es practicava dejú i les campanes no marcaven les hores, com a mostra de respecte.

A alguns indrets, es cel·lebren les processons de silenci, on s'escenifiquen la captura, la crucifixió, l'agonia i mort de Crist. Aquestes processons van nèixer durant l´Edat Mitjana como a mitjà pedagògic per a que el poble, que no entenia el llatí de la missa ni sabia llegir, poguès entendre la Passió.

A algunes poblacions es representa la dansa de la mort, una dansa d'origen medieval, on es recrea l'arribada de la mort.

A Catalunya son festes tradicionals del Dijous Sant:

Dansa de la mort a Verges, Baix Empordà,

Dansa Macabra a Girona
Processó del Silenci a Tortosa (Baix Ebre)
Via Crucis de Barruera (Alta Ribagorça)
Nit de Silenci a Mataró (Maresme)
Processó del Silenci a Martorelles (Vallès Oriental)
Processó de la confraria de la Vera Cruz y María Santísima de los Dolores a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès)
Solemne Processó del Silenci. Reus (Baix Camp) Organitzada per la Confraria de Nostre Pare Jesús del Calvari.
Processó de Dijous Sant Mataró (Maresme)al barri de Cerdanyola organitzada per la Hermandad Ntro. P. Jesús Nazareno y Ntra. Sra. de la Esperanza i la Confraria de la Verònica.
Processons del Silenci a;
Badalona (Barcelonès)
Sant Martí Sapresa (Selva)
Rupit (Osona)
Baget, Les Planes, Sant Esteve de Bas (Garrotxa)
Gavà (Baix Llobregat)
Vilagrassa (Urgell)
Ripoll (Ripollès)
l'Escala (Alt Empordà)
Guàrdia de Tremp (Pallars Jussà)
Mataró (Maresme)Procesó Nit del Silenci, organitzada per la Confraria de l'Oració a l'Hort, la Coronació d'Espines i els Armats de Mataró

QUÈ ÉS LA SETMANA SANTA?

Hem començat les vacances de la Pasqua, i ens podriem preguntar què celebrem i perquè.

Cal dir que la Pasqua és la commemoració anual que les esglésies cristianes fan del misteri de la Passió, Mort i Resurrecció de Crist.
Per a celebrar el "aniversari" d'aquests esdeveniments salvadors, cada any, el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera, els cristians commemorem la Resurrecció de Crist (la Pasqua).

Aquesta commemoració es prepara amb els quaranta dies de quaresma i se celebra resseguint els passos de Jesús cap al Calvari.

El primer dia a recordar és el Diumenge de Rams, fent memòria de l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem.

El Dijous Sant recordem l'últim sopar de Jesús amb els apòstols on es va instituir el sagrament de l'Eucaristia.

El divendres commemorem la passió i mort del Senyor en la Creu.

Finalment, el Dissabte Sant, ho passem esperant prop del sepulcre de Crist la seva resurrecció que celebrem joiosament a la Vigília Pascual, que obre les grans celebracions del Sant dia de Pasqua.

La Pasqua, però, no s´acaba aquella nit, ni el dilluns, sino que la Festa s'allarga durant 50 dies, fins a Pentecosta, la festa de l'arribada de l'Esperit Sant.

La Vigília Pascual (nit del dissabte al diumenge) és la celebració més solemne i important de tot l'any litúrgic cristià. Aquella nit, passada en vela, es beneïx el Foc nou i el Ciri Pascual, es canta l'Anunci de la PasquaPasqua, es llegixen les lectures de l'Antic Testament que ens narren la història de la Salvació, sobretot la primera pasqua, la pasqua jueva que rememora el pas de la esclavitut d´Egipte a la llibertat. Les lectures bíbliques finalitzen amb la solemne proclamació de l'Evangeli de la resurrecció, precedida per la tornada del cant del Aleluya. Després es beneïxen les fonts bautismales, es bategen a aquelles persones que s'han preparat per a això i tots renovem les promeses del nostre propi baptisme.

Finalment se celebra l'Eucaristia Pascual, centre de la fe cristiana.

DIUMENGE DE RAMS

DIUENGE DE RAMS: LA PASSIÓ

(Mc 14,1—15,47)

Quan faltaven dos dies per a la festa de Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei buscaven la manera d'apoderar-se amb astúcia de Jesús i matar-lo. Deien:

«No ho fem durant la festa, no fos cas que el poble s'avalotés».

Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns comentaven indignats:

«De què serveix llençar així aquest perfum? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres». I la censuraven.

Però Jesús digué:

«Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'Evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».

Judes Iscariot, un dels Dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per a entregar-los Jesús. Ells, en sentir-ho, se'n van alegrar i prometeren de donar-li diners. I Judes buscava la manera d'entregar-lo en el moment oportú.

El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús:

«On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?».

Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: ‘El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?’. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar».

Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.

Arribat el capvespre, Jesús vingué amb els Dotze. I mentre eren a taula, tot sopant, Jesús digué:

«Us ho asseguro: un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi».

Ells es van posar tristos i li anaven preguntant, l'un rere l'altre: «¿No sóc pas jo?».

Jesús els respongué: «Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'Ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut».

Mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué:

«Preneu: això és el meu cos».

Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué:

«Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu».

Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

Llavors Jesús els digué:

«Tots fallareu, perquè diu l'Escriptura: ‘Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran’. Però després de la meva resurrecció aniré davant vostre a Galilea».

Pere li va dir: «Ni que tots fallin, jo no».

Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui, aquesta mateixa nit, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades».

Però ell afirmava amb més insistència: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré».

I tots els altres deien el mateix.

Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles:

«Seieu aquí mentre jo prego».

Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué:

«Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu».

S'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'Ell aquella hora. Deia:

«Abba, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols».

Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere:

«Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L'esperit de l'home és prompte, però la seva carn és feble».

Se n'anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li. Va cap a ells per tercera vegada i els diu:

«Dormiu ara i reposeu! Tot s'ha acabat. Ha arribat l'hora: el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí».

Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presenta Judes, un dels Dotze. L'acompanyava un grup de gent armada amb espases i garrots, que venia de part dels grans sacerdots, dels mestres de la Llei i dels notables. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: «És el qui jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben custodiat».

Tot seguit se li va acostar i li digué: «Rabí!».

I el besà.

Ells s'abraonaren sobre Jesús i el detingueren. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué:

«Heu sortit a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia era amb vosaltres al temple ensenyant i no em vau detenir. Però és que s'han de complir les Escriptures».

Llavors tots l'abandonaren i fugiren. El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu.

Llavors es van endur Jesús a casa del gran sacerdot i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el va seguir de lluny fins a dintre el pati de la casa del gran sacerdot i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots i tot el Sanedrí buscaven una declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè molts declaraven en fals contra Ell, però les seves declaracions no concordaven.

Alguns s'aixecaren a presentar contra Ell aquesta falsa acusació: «Nosaltres vam sentir que deia: ‘Jo destruiré aquest santuari, fet per mans d'home, i en tres dies en construiré un altre, no fet per mans d'home’».

Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot va anar cap al mig i preguntà a Jesús: «¿No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?».

Però Ell callava i no va respondre res.

Novament, el gran sacerdot l'interrogà i li digué: «¿Tu ets el Messies, el fill del Beneït?».

Jesús respongué: «Sí, sóc jo; i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós i venint amb els núvols del cel».

Aleshores el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot exclamant: «Per què necessitem més testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia! Què us en sembla?».

Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Llavors alguns van començar a escopir-li, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: «Fes de profeta!». I els guardes li pegaven bufetades.

Mentrestant, Pere era a baix, al pati. Arriba una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l queda mirant i li diu:

«Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús».

Però ell ho negà: «No sé ni entenc de què parles».

Llavors va sortir fora, al vestíbul, i un gall va cantar. La criada el va veure i començà a dir una altra vegada als qui eren allí: «Aquest és un d'ells». Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allí li tornaren a dir: «És veritat que ets un d'ells: si fins i tot ets galileu!». Però ell es posà a maleir i a jurar dient: «Jo no conec aquest home de qui parleu!». A l'instant va cantar el gall per segona vegada.

Pere es va recordar d'allò que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». I va esclatar en plors.

Tot seguit, en despuntar el dia, els grans sacerdots, amb els notables i els mestres de la Llei i tot el Sanedrí, van prendre un acord. I després de fer lligar Jesús, se'l van endur i l'entregaren a Pilat.

Pilat el va interrogar: «¿Tu ets el rei dels jueus?».

Ell li respongué: «Tu ho dius».

Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat l'interrogà altra vegada: «¿No contestes res? Mira quantes acusacions et fan!».

Però Jesús ja no va respondre res més, i Pilat n'estava sorprès.

Cada any, per la festa de Pasqua, Pilat els deixava lliure el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els sediciosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, va pujar i demanaven a Pilat allò que els solia concedir.

Pilat els digué: «¿Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?».

Deia això perquè s'adonava que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots van incitar la gent perquè demanessin la llibertat de Barrabàs. Pilat els replicà: «Què voleu que en faci, doncs, del qui anomeneu el rei dels jueus?».

Ells tornaren a cridar: «Crucifica'l!».

Pilat els deia: «Però quin mal ha fet?».

Ells cridaren encara més fort: «Crucifica'l!».

Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs i va entregar Jesús, després de fer-lo assotar, perquè fos crucificat.

Els soldats se'l van endur a l'interior del palau, és a dir, al pretori, i convocaren tota la cohort. Llavors el vestiren de porpra, li cenyiren al cap una corona d'espines que havien trenat i l'anaven saludant:

«Salve, rei dels jueus!».

Li pegaven al cap amb una canya, li escopien i s'agenollaven per fer-li homenatge. Acabada la burla, li tragueren la porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren fora per crucificar-lo.

I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d'Alexandre i de Rufus, que venia del camp.

Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir “lloc de la Calavera”. Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué. Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se'ls als daus, a veure què treia cadascú.

Eren les nou del matí quan el crucificaren. El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus».

Juntament amb Ell van crucificar dos bandolers, l'un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra. Els qui passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:

«Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu mateix i baixa de la creu!».

També els grans sacerdots se'n burlaven entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: «Ell que va salvar-ne d'altres, a si mateix no es pot salvar! El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!».

També l'insultaven els qui estaven crucificats amb Ell.

Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:

«Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: ‘Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?’».

En sentir-ho, alguns dels presents deien: «Mireu com crida Elies».

Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava perquè begués, dient: «Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu».

Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.

Llavors la cortina del santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d'Ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:

«És veritat: aquest home era Fill de Déu».

També hi havia unes dones que s'ho miraven de lluny estant; entre elles, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut. N'hi havia també moltes d'altres que havien pujat amb Ell a Jerusalem.

Arribat ja el capvespre, com que era el dia de preparació, el dia abans del repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre distingit del Sanedrí, que esperava també l'arribada del Regne de Déu, va gosar entrar a veure Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat es va estranyar que ja fos mort i féu cridar el centurió per preguntar-li si això era cert. Informat pel centurió, va permetre a Josep que s'endugués el cadàver.

Josep va comprar un llençol, va baixar Jesús de la creu, l'embolcallà amb el llençol i el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven.

CANÇO: UN BARQUITO DE CASCARA DE NUEZ

VIDEO AMB LA HISTÒRIA DE RUTH

SANT IGNACI DE LOIOLA

QUART ANIVERSARI DE LA MORT DE JOAN PAU II

La paraula Papa prové de les inicials de la frase llatina

Petri Apostoli Potestatem Accipiens

que significa “Qui rep la potestat de l'apòstol Pere”.

Un altre títol dels Sant Pare és Summe Pontífex. Pontífex, que també és d’origen llatí, significa “constructor de ponts”. Estrany? No!!! Un pont serveix per a passar d’un costat a l’altre. El Papa ha de fer ponts que permetin als homes passar d’un costat (el nostre) a l’altre (les coses de Déu). Y és “Summe”, que vol dir el més gran, perquè fer aquesta mena de ponts és una tasca de totes les persones cristianes.
Avui, dia 2 d’abril, fa quatre anys que el Sant Pare Joan Pau II es va anar al cel. No cal parlar molt d’aquest home, perquè és una figura prou coneguda i estimada, però sí mereix un record en un dia com aquest. Us proposo una mostra del seu sentit del humor i un vídeo que ens fa cinc cèntims del seu tarannà.
Un dels seus trets més coneguts era la quantitat d’idiomes que parlava. En una ocasió un periodista li va preguntar al respecte que quin idioma es devia parlar al cel. Joan Pau II sense vacil•lar li va respondre:
- L’hongarès
- Com? L’hongarès? Com és que ho sap?
El Papa va somriure i li va contestar:
- Perquè aprendre'l costa una eternitat.