UN BOL DE BROU

Aquesta és una història veritable ocorreguda en Suïssa en un restaurant autoservei.
Una senyora de setanta-cinc anys agafa un bol i li demana al cambrer que l'hi ompli de brou. A continuació s'asseu en una de les moltes taules del local. Però, tot just asseguda, s'adóna que s'ha oblidat el pa. Llavors, s'aixeca, es dirigeix a agafar un panet per a menjar-lo amb el brou i torna al seu lloc.
Sorpresa!
Davant del bol de brou es troba sense immutar-se a un home de color, un negre, que està menjant tranquil·lament.
Això és el súmmum, pensa la senyora, però no em deixaré robar!
Tal dit tal fet.
S'asseu al costat del negre, parteix el panet en trossos, els fica en el bol que està davant del negre i col·loca la cullera en el recipient.
El negre somriu.
Prenen una cullerada cadascun fins a acabar la sopa.
Tot això en silenci.
Acabada la sopa l'home de color s'aixeca, s'acosta a la barra i torna poc després amb un abundant plat de spaghetti i ... dues forquilles.
Mengen els dos del mateix plat, en silenci, alternant-se.
Al final s'aixequen.
A reveure! saluda la dona
A reveure! respon l'home, reflectint un somriure en els seus ulls. Sembla satisfet per haver realitzat una bona acció.
S'allunya.
La dona li segueix amb la seva mirada.
Una vegada vençut la seva estupor, cerca amb la seva mà la bossa que havia penjat a la cadira. Però sorpresa! la bossa ha desaparegut
Llavors... aquell negre...
Anava a cridar "Al lladre!" quan, mirant als seus voltants veu una bossa penjada d'una cadira dues taules més enrere d'on ella estava, i sobre la taula una safata amb un bol de brou ja fred. Immediatament s'adóna del succeït.
No ha estat l'africà qui ha menjat de la seva sopa, ha estat ella qui, equivocant-se de taula, com gran senyora ha menjat a costa de l'africà.

EL PARE NOSTRE

Els alumnes de segón estem aprenent el Pare nostre. És la principal oració dels cristians que diem a Déu "Pare". En realitat la paraula que Jesús fa servir és encara més propera. "Abba" significa, més que "pare" "papa" o "papi", é la manera en la que els nens petits criden al papa.

Pare nostre que esteu en el cel,

sigui santificat el vostre nom.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Faci's la vostra voluntat,

així a la terra com es fa en el cel.



El nostre pa de cada día,

doneu-nos, Senyor, el dia d'avuí.

I perdoneu les nostres culpes,

així com nosaltres perdonem als nostres deutors.

I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació,

ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Amén.

PRIMERES COMUNIONS

Desitjo feliitar a les families que durant aquests diumenges de Pasqua es vesteixen de festa per la celebració de la Primera Comunió dels seus fills. És un moment fonamental en el camí cristià dels nens que, en participar de l´Eucaristia, queden units més íntimament a Crist i s´incorporen més plenament a l´Església. Un esdeveniment que queda gravat en la memòria dels nens com el primer moment en que perceben la importància de l´encontre personal amb Jesús, i descobreixen que ja poden participar de la taula del senyor juntament amb tota la comunitat cristiana.

Un article del Bisbe de Barcelona sobre les classes de Religió

Durant el curs 2008-2009 tres de cada quatre alumnes escolaritzats en els col·legis elegiren voluntàriament cursar l’assignatura de Religió catòlica. Aquestes xifres indiquen que l’ensenyament de la religió i moral catòlica és una opció educativa majoritària.
No podem oblidar que avui es dóna entre els infants i els adolescents una gran ignorància religiosa que incideix en el seu baix nivell de cultura general. És necessari posar remei a les mancances culturals dels alumnes en la interpretació de la història, de la cultura i de l’art pel seu desconeixement de l’influx que ha tingut la religió en aquests àmbits. La cultura i la formació religiosa contribueixen a fer que els alumnes puguin entendre millor moltíssims continguts de la nostra història i de la nostra cultura que estan teixits de cristianisme i, d’alguna manera, de les altres religions monoteistes.
Els pares tenen el dret primari i insubstituïble de l’educació dels seus fills, i la societat i l’escola han d’ajudar que els pares puguin realitzar aquesta gravíssima responsabilitat que els pertoca. Per això els pares tenen dret a escollir l’escola segons les seves conviccions i poden, amb aquesta
nova àrea, escollir entre l’opció confessional i la no confessional.
És coherent que els pares catòlics demanin per als seus fills l’ensenyament de la religió i moral catòlica, ja que l’escola ha de ser com la continuació de la família.
La classe de religió no és una catequesi, però contribueix a fer que la catequesi que es fa al si de la comunitat parroquial pugui ser més enriquidora. Classe de religió i catequesi són dues coses diferents però complementàries, i els infants, adolescents i joves cristians han de participar en totes dues.
La formació religiosa i la cultura religiosa són uns bons mitjans per oferir coneixements i valors espirituals indispensables per aconseguir una autèntica i rica educació integral de la persona humana.
Avui es fa indispensable una cultura de valors. Un humanisme tancat, impenetrable als valors de l’esperit i a Déu, podria aparentar triomfar. L’home pot organitzar la terra sense Déu, però a la fi, sense Déu el que farà serà organitzar-se contra l’home. L’humanisme exclusiu és un humanisme inhumà.
La Recomanació del Consell d’Europa, de 27 de gener de 1999, afirma que la democràcia proporciona el millor marc possible a la llibertat de consciència, a l’exercici de la fe i al pluralisme de les religions, i que, per la seva banda, la religió, a causa del seu comportament moral i ètic, pels valors que defensa, pel seu sentit crític i per la seva expressió cultural, pot ser un complement valuós de la societat democràtica.
Un estudi de la Unesco fet a 140 Estats sobre l’educació religiosa conclou que és matèria curricular a 73 països, i en el marc europeu la religió entra en els programes públics de 28 Estats com a matèria obligatòria o bé facultativa opcional.

† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona